Bon dia i bona hora!
És conegut dels qui ens coneixen que els Amics de la Migdiada som molt amics dels arbres. I això per molts motius, però en relació a la nostra activitat favorita..., coneixeu un lloc més adequat al repòs que la protecció d'un arbre venerable? La seva ombra a l'estiu, el desplegament prodigiós d'un univers de vides multiformes, la majestuositat, la bellesa, el misteri, la presència... Em refereixo sobretot als arbres grans, vells, arbres als quals s'ha deixat créixer, arbres respectats, estimats.
Per això ens sembla trista aquesta jardineria d'aparador que es practica cada vegada més en el país, on els arbres són esporgats de tal manera que amb prou feines hi pots passar per sota a peu dret. La jardineria dels arbres nan. La jardineria dels herbicides per matar les males herbes que són bones , i que últimament arriba al punt d'estendre moquetes de color verd a les grans rotondes de la carretera.
Escolteu en Werther:
"Em poso furiós, Wilhelm, només de pensar que hi pugui haver persones sense cap sentiment ni sensibilitat per les poques coses que encara tenen un valor sobre la Terra. Ja coneixes les nogueres de cal bon rector de Sant... sota les quals vaig seure amb la Lotte, les magnífiques nogueres que Déu sap que sempre em van causar la màxima alegria. Quin recolliment que donaven a la rectoria, i quina frescor! I quines branques més magnífiques que tenien! I el record dels bons clergues que les van plantar fa molts anys! El mestre d'escola ens deia tot sovint el nom d'una que havia pertangut al seu avi. Un home de bé, devia ser, i jo sempre hi pensava amb devoció, estant sota aquells arbres. T'ho pots creure? Ahir m'ho deia el mestre d'escola, amb llàgrimes als ulls: les han talat... Talades! M'agradaria tornar-me prou boig per ser capaç d'assassinar el pocavergonya que va clavar la primera destralada. Que hagi de veure això jo, que em consumiria de pena si tingués plantats dos arbres així al pati i un se'm morís de vell. Estimat amic, una cosa sí hi ha: sensibilitat humana. Tot el poble murmura i espero que la dona del rector s'adonarà de la ferida que ha infligit al seu llogarret a l'hora de rebre mantega, ous i altres penyores." (trad. Manel Pla)
Una vegada, a Sant Hipòlit, hi havia un lledoner...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura. A mi m'agraden els arbres petits, i d'aquests, els que m'agraden més són els bonsai. És clar que hi ha molta gent que no hi entenen. Cada època té les seves circumstàncies..., suposo que ja m'enteneu.
El nostre President, Jardiner pocasolta, ha citat Goethe, glòria insigne de la nostra cultura occidental, i al davant d'això s'escau o la veu del coneixement o l'humil silenci.
Em ve a la ment aquella ària insuperable, "il largo di Xerxes", de Haendel, en honor d'un plàtan mil·lenari:
Ombra mai fu
di vegetabile
cara e amabile
soave piu...
és clar que sense la música perd una mica.
A nosaltres els bonsais no ens serveixen per fer el niu, ni per amagar-nos dels gats.
Arbres que no donen fruits, que no donen ombra, que no donen fusta...quin conreu i quina cura mereixen?
No, ja veig que no m'enteneu. Ho diré amb llatí, que és la llengua dels ocells, perquè ho entengueu millor: Artis Naturae que parit concordia pulchrum.
Pedant...
Jo m'he acostumat tant als plàtans que no sé si me'n sabria estar. Amb una mica de sucre i unes maduixetes són el millor que hi ha.
I el vi dolç que no hi falti, és clar!
Publica un comentari a l'entrada