L'educació sentimental de Gustave Flaubert, i Mossèn cinto Verdaguer

Ara que ha arribat l'estiu de debò i al vespre s'està tan bé a fora, el nostre Lletraferit de Manlleu ha organitzat unes lectures en veu alta al Jardinet dels Lliris. Aquesta nit passada ens ha llegit el primer capítol de l'Educació Sentimental, i el que ha provocat més sensació entre el grupet que l'escoltava és la presència de l'arpista. A bord d'un vaixell que navega pel Sena, entre una multitud de persones de tota mena i condició, "un arpista esparracat descansava, recolzat en el seu instrument". I després, ho sentireu de seguida, el músic pren protagonisme i es posa a tocar i a cantar. Aquest fet ha provocat expectació entre els qui l'escoltàvem, perquè encara teníem fresca a la memòria la recitació que el nostre Lletraferit va fer del poema l'arpa de Mossèn Cinto Verdaguer, i la polèmica que va generar perquè alguns dels oients van expressar que allò no podia ser, la presència d'un arpista de Nàpols a la porta d'una l'ermita a tocar de Folgueroles; i deien despectivament que era una invenció més del mossèn. I és clar, la polèmica estava servida perquè en el sí de la nostra associació hi ha una profunda divisió entre els addictes al mossèn i els seus detractors. I vet aquí que pocs anys abans, el gran Flaubert situa un arpista en el començament de la seva Educació Sentimental...

"Ressonaren els sons d'una arpa, ella va voler veure la música; i aviat l'intèrpret de l'instrument, portat per la criada negra, entrà a Primera. Arnous hi va reconèixer un antic model; el va tutejar, cosa que sorprengué els assistents. Finalment, l'arpista es tirà els llargs cabells darrera l'esquena, estirà els braços i es posà a tocar.
Era una romança oriental, on es parlava de punyals, de flors i d'estrelles. L'home esparracat ho cantava amb una veu afilada; els batecs de la màquina tallaven la melodia fora de compàs; ell pinçava més fort: les cordes vibraven i els seus sons metàl·lics semblaven exhalar sanglots i com la queixa d'un amor orgullós i vençut. A les dues ribes del riu, els boscos s'inclinaven fins a la vora de l'aigua; passava un corrent d'aire fresc; madame Arnoux mirava a la llunyania d'una manera vaga. Quan s'acabà la música, va moure les parpelles diverses vegades, com si estigués sortint d'un somni". (trad. Lluís Maria Todó)

I ara la versió de mossèn Cinto, on la mare del poeta li demana a l'arpista que toqui per la Mare de Déu:

A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d'amor i crits d'hosanna...