Fait divers, un poema de Narcís Comadira

Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!

Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.

Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.

Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.

Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.

Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.

Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.

Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.

-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.

La Salsa Verda segons el Libre de Sent Soví

Bon dia a tothom. Sóc en Marmitó de can Soques, i em plau, amb el permís del President, d'escriure en aquest aparador la recepta de la confecció de la Salsa Verda tal com s'explica en el Libre de Sant Soví. Allò que deiem dels caragols..., ben cuitets i adobats amb salsa verda són immillorables!

CAPÍTOL CLXVII QUI PARLA COM SA DEU FFER EN ALTRA MANERA JURVERT HO SALSA VERT

Si vols ffer salsa vert, ages ffulles de jurvert ab tot lo tendre, e lleve'll e axugue'l al sol o sens sol. E puys pique'l ffort ab canyella, clavels, gingebre, pebre, avellanes torrades, a mesura de quasquu. E tasta-ho, que si a la una cossa sap, que hi metes de la altra. E destrempa-ho ab vin blanch ho quin se vuylla, e ab vinagre, e que lo vinagra hi sàpia més. E pot-hi hom metra pa torrat mullat ab vinagre, e mel ho sucre ha hom deliquat, o arop.

bon profit!

Joan Roís de Corella

MOURÀ'S CORRENT LA TRAMUNTANA FERMA... de Joan Roís de Corella

Benvolgudes i benvolguts, em plau de presentar-vos aquest poema profund i arravatat d'en Corella, amb la intenció de provocar un canvi d'actitut en el consistori de la migdiada. I permeteu-me que sigui més clar: ja comença a ser cansat de llegir tanta conversa absurda i tanta tonteria!; els comentaris que hem hagut de llegir últimament no em semblen a l'alçada del nostre bloc. Us recordo que som una associació cultural, i això demana un mínim de nivell.
Espero que la passió i el to elevat del llenguatge del poeta us faci reflexionar.

Moura's corrent la tramuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perndrà la forma,
ans que jamés de mi seau servida.
E lo meu cos, del prim cavell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra;
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir: "Bon pos" a l'ànima maleita
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.
E si és ver vós diguí mai senyora,
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l'esmente,
ans del tot ras, de les penses humanes,
sia passat, com un vent, lo meu ésser.
Tinguen per fals lo que fon de mon viure
e res de mi en lo món no hi romangue,
e si per cas del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges.
Prenga'n cascú la part d'una centilla
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre;
que el món finit no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que io mai ressuscite.