Sóc el Lletraferit de Manlleu i us escric des de la biblioteca pública. M'agradaria que tornéssim a la poesia. Ja n'hi ha prou de receptes de cuina, olives, tapes de caragols amb salsa i sense salsa, i altres coses semblants! He trobat un poema de Narcís Comadira que fa anys va publicar el diari La Vanguardia i que em va entusiasmar tant que vaig anar corrent a comprar les seves obres completes que en aquells dies eren acabades d'editar amb el nom Formes de l'ombra. Ah, quin grandíssim poema! I quina decepció no trobar-lo a les obres completes, no trobar-lo perquè no hi és, i doncs, ningun poema que li fes costat!
Mira que els rius ja pugen les muntanyes,
com serps que, al sol, abans somortes, brillen.
Hi ha un cocodril, al jardí, que pastura,
i un ós polar assegut a la cuina.
Mira que el mar s'ha fet de melmelada
i els petroliers deixen anar merenga.
Passen avions carregats de ginesta,
plouen cascalls damunt de les palmeres.
Mira les pedres, toves com mantega.
El foc no crema. La llum s'ha fet fosca.
El sol és blau com una flor d'obaga,
la lluna escalfa un vol de papallones.
Mira els deserts, verds i humits com les prades,
plens de ciutats voltades de xicrandes.
Els llacs són de brillants, els peixos canten.
Les gavines caminen com iguanes.
Mira un tractor com sega a l'autopista.
Les vaques mengen sorra i fan llet negra.
Les mares tenen cries d'hipopòtam
i els pares són estúpids com un plàtan.
Mira com criden els muts de la terra.
Els cecs hi veuen i corren els coixos.
Ja no hi ha guerres, ni fam, ni ruïnes,
i els morts s'aixequen de dins dels sepulcres.
Tot això et dic, però tu res, no m'escoltes.
-Sé com va el món. Tu només vols que et miri.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Aquest poema..., és curiós, s'assembla força al de fa uns dies, aquell de Rois de Corella.
Ningú no comprèn ningú.
Franz, fillet, ja tornes altra vegada amb les teves malenconies?
Sisplau, una mica de pietat que encara som a l'estiu...
No, els qui treballem, que per cert en aquesta noble associació som ben pocs, ja no estem a l'estiu!
Sí, quin poema excel·lent. Sembla de Ruben Darío, tants colors. El problema és que després d'un poema així no s'en pot fer cap altre, perquè aquest és un poema culdesac. Quin gran parany, arribar aquí!
No conec les obres de Comadira, ni les completes ni les altres, però això em preocupa: què més haurà pogut fer Narcís Comadira després d'aquest poema.
En fi. Ja és setembre i treballen els que tenen feina, que per cert, en aquesta noble associacio i en aquesta Catalunya nostra cada cop són menys.
Això de la poesia que veig que hi sou tan aficionats, ho paguen bé?
Estic una mica fart dels sucs del pernil i d'altres misèries aquí a les càrniques, i això semblaria que és una cosa molt fina.
Si em decideixo a fer alguna coseta, on podria portar-ho?
Hi ha un editor que tenia una parada al mercat de Vic, ara no me'n recordo com es diu, que paga molt bé.
Si demanes per Vic és molt conegut.
Hi ha alguns poetes que li van vendre els seus versos i ara viuen en l'abundància, són rics. Coi, aquell del Premi del Punyal per exemple.
Publica un comentari a l'entrada