El Secretari m'ha enviat un correu on m'explica que aviat podrem disposar d'un diners amb els quals podríem continuar les nostres convivències. És el que dèiem: la nòria de la fira de Sant Quirze.
Mentrestant cadascú a la seva, i jo..., el vostre President, passo aquests dies una mica ensopits llegint alguns papers.
Això de la Punyalada, d'aquest tal Vayreda, m'ha deixat ben trasbalsat. És molt fort. És un llibre que s'hauria de llegir amb algunes prevencions; hauria de porta una cinta a la coberta amb un avís de perill per a les persones de nervis delicats. Allà hi deambulen alguns personatges, com l'Avi, el Roig, o l'Ivo del dimoni, que semblen pastats amb el mateix material que els coneguts nostres, el Rellotger, el Rector, l'Emprenyat. És clar que, afortunadament, amb algunes distàncies...
Perquè us en feu carrec, us dono a llegir el darrer encontre (o potser hauriem de dir desencontre) entre els dos protagonistes de la Punyalada, l'Albert dels Bardals i l'Esparver:
-D'on surts? -digué ell amb veu que li baumejava dins del pit.
-On vas? -vaig fer jo casi al mateix temps.
-A l'infern, i tu al darrere meu! -va respondre amb veu sinistra, ensems que, engaltant-se simultàniament les dues armes, resonaren els dos trets confosos en un mateix barbol.
I la darrera confessió de l'Avi, penjat en un relleix d'un penyassegat:
Quedava un infeliç ferit sobre un petit relleix a tal distància que de cap modo era possible recullir-lo i des de primera hora se lamentava a grans crits, demanant que el rematessin; però, abans, que li donessin confessió. Alguns sometents havien intentat rematar-lo, desde luego; mes l'Arbós, que des de primera hora havia enviat a buscar el rector de Talaixà, s'hi oposà. Mes com la distància era llarga i s'havia de comptar amb l'anada i tornada del recader, se passaren hores sentint sempre l'esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entremig d'ais i renecs.
-Escolteu bon cristià -va cridar-li-. Voleu reconciliau's-e amb Déu? Jo sóc el ministre del Senyor.
-Que si vull? A vos esperava -respongué l'altre amb un fervor estrany on, mes que arrepentiment, s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada-. Mireu, senyor rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fora... Jo ja volia retirar-me, perquè sóc vell, i ja volia donarme a fer obres bones, quan m'ha succeït aquesta desgràcia
-Escolteu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Déu? Ja sentiu un verdader dolor...?
-Redéu si el sento! Tinc les cames i els braços capolats, el cap mig badat i ademés una bala al ventre, ai! Sembla que tinc tots els dimonis penjats al cos que m'estiren... Doneu-me confessió i enllestiu, que per a després l'Arbós ja em té promesa la caritat de quatre bales que em treguin d'aquest infern...
I si voleu donar una ullada als escenaris d'aquesta història de crueltats, passions, venjances, aneu a:
http://pirineunaucoclea.blogspot.com/
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Senyor president, podrieu ser una mica més explícit i manifestar quina és la remota relació que trobeu entre la meva persona i els bandolers de la Punyalada?
Em sembla que una vegada més pixeu fora de test...
Jo no diré si el llibre està bé o no està bé; ara, està ple de faltes d'ortografia.
Em sembla interessant la inscripció que porta el punyal de la Punyalada:
un cor travessat per un punyal i la llegenda "justícia, mai venjança".
És un punyalet de pam i mig de fulla amb una baina de cuiro vermell.
Déu n'hi do!
Faltes d'ortografia, dieu?
Però si aquest llibre és d'abans de la invenció de les faltes!
En aquella època, i menys en aquell lloc, no hi havia ni paper!
La Punyalada és una obra mestra. El dia que la descobreixin els postmoderns,per fi tindran un referent centenari,, un avi. De faltes, res, el que passa és que no sabeu què volen dir els mots. L'Elisenda Fàbrega era una noia prodigi que va fer el seu treball de síntesi de batxillerat sobre els mots geogràfics i geològics de La Punyalada. I al bloc QL (http://www.quellegeixes.cat/) la gent que està llegint La Punyalada, que són una bona colla tmbé parlen dels mots desconeguts. Com desconeguts són, malgrat la seva fama, els escenaris d'aquesta història, avui despoblats. Vingueu amb nosaltres a l'Alta Muga, no us en penedireu...
Benvolgut Rellotger, ja he comentat que estava una mica trasbalsat pel llibre; a més a més, per motius que ara no venen al cas, fa tres dies que no puc fer la migdiada; o sigui que podria ser que tot plegat hagi produït algunes confussions.
Però d'altra banda..., no ereu vos, juntament amb el Rector i en François, que feieu aquells piscolabis de fetge de porc amb arengades, i d'altres materials que prefereixo no esmentar?
Com podríem interpretar-ho, tenin en compte que a la nostra associació hi ha una clara majoria de vegetarians?
Eren uns àpats fatigosíssims! I a sobre menjaven amb els dits. Jo proposo expulsar-los una bona temporada de l'associació, i abans que tornin, que facin algun curset d'aquests que donen alguns ajuntaments per educar els incívics.
La nòria de la fira de Sant Quirze?
Ai recolze! Així no podem menjar fetge?
Pués em sembla que si mai tornem a fer les convivències aneu ben arreglada!
Què és això d'aquests diners que diu el Secretari? De quina mena de suma estem parlant?
Publica un comentari a l'entrada