Cançó d'opòsits, de Jordi de Sant Jordi

La vida en aquest món és plena de paradoxes, com aquest dibuix de Mim Juncà. La migdiada també, per posar un exemple que ens és molt conegut. És la nit en mig del dia. Dormim a l'hora de la feina. El sol ens mostra el món i nosaltres tanquem els ulls dolçament i ens enfonsem en el sofà... Paradoxes, moltes paradoxes: la lluna -ahir era lluna plena-, no és el sol en el cor de les tenebres?; i els nàufrags, que moren de sed a la part líquida del món; i els vells, els avis, que tornen a la infància; i dones que semblen homes i homes que semblen dones; un diamant en el carbó -això només ho saben els qui encara en cremen-, i el carbó que s'encén com un carboncle, i una muntanya d'amatistes...; i un peix al forn, i un peix en el foc, i una salamandra en el fons d'una bassa; i encara més en el món de la política, en el món seriós de la política i de la diplomàcia, el sainet, l'acudit, la ximpleria, la facècia... Sí, la vida en aquest món és plena de paradoxes, i aquesta cançó de Jordi de sant Jordi resumeix molt bé l'estat de la qüestió:

Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muir, e fau d'enuig plaser,
aixi mateix fau de l'àvol bon temps,
e veig sens ulls, e sai menys de saber.
E no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
açò que em fuig incessantment acaç,
e em fuig açò que em segueix e m'aferra.

Lo mal no em plats e sovint lo'm percaç,
am sens amor, e no crec ço que sé,
par que somiï tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull a altre gran bé,
e parlant call e's auig menys d'oir,
de l'oc cuit no, lo ver me par falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de seny follia.

Com vull muntar davall sens que no em vir
e davallant puig corrent en aut lloc
e risent plor, e el vetllar m'és dormir
e quan sui frets pus cald me sent que foc.
E a dret seny eu fau ço que no vull
e perdent guany, e el temps cuitats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tinc per falsa guinarda.

Colgant me lleu e vestint me despull
e trob lleuger tot feixuc e gran carg,
e quan me bany me pens que no em remull
e sucre dolç me sembla fel amarg.
Lo jorn m'és nuit e fau clar de l'escur
lo temps passats m'és present cascun hora,
e el fort m'és flac, e el blan tinc per molt dur,
e sens fallir me fall ço que em demora.

No em part d'un lloc e jamés no m'atur,
ço que no crec ivarçosament trob
del que no em fio me tinc molt per segur,
el baix m'és alt, e l'alt me sembla prop.
E vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par
e ma virtut no em té pro ni m'ajuda.

Quan xant me par de què em prenc udolar,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m'entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tinc qui em guerreig.
Açò que ve tot per tal com vei entès
de revers faits aicest món e natura,
e's eu qui em só en llurs faits tan empès
que m'és forçat de viure sens mesura.

Tornada

Prenga xascú ço que millor li és
de mon dit vers reversat d'escriptura,
e si el mirats al dreit e al revers
treure porets de l'àvol cas dretura.