Lop es nomnat lo pes, e lop no es

Galceran encerteu quin és el pes

Una més d'en Guillem de Berguedà, encara que aquesta seria pròpia d'en Marius Serra, l'enigmista.
És un enigma que a mi personalment m'ha donat motiu per profundíssimes reflexions, i que ha generat molta polèmica en la nostra associació. Tothom hi diu la seva i ningú no es posa d'acord. Transcriuré la versió d'en Titot, a veure si aquesta vegada és del gust de la Wendy:


Galceran, encerteu quin és el pes
que duc a sobre prô no puc tocar;
no vull deixar-lo prô no el puc portar,
si me n'allunyo em pesa encara més.
Del llop en diem pes, prô llop no ho és,
prô allò que el féu clapat de negre i blanc
és el que més vull, perquè és carn i sang,
ja que desitjant prendre vaig ser pres.

En Gauseran, gardats cal es lo pes
que porti eu ses poder lo tocar;
pausar no·m play, vull e no pusc portar,
e ssi·l me lony, cert suy que mes me pes.
Lop es nomnat lo pes, e lop no es;
mas ço que·l fech clapat de negre y blanch,
deseig eu mays, qu'es fach de carn e sanch,
qu'eu designats pendre fuy primer pres.

Senyor Guillem, us dic cert que aquest pes
duré de bon grat si el puc abraçar,
i la mort em plauria suportar
si sobre aquest pes defallit caigués.
Fóreu feliç si el llop us mossegués
i jo al cor m'obrís un esvoranc.
El seu bell pèl fa captiu l'home franc,
a vós molt més, prô a mi no em diu mai res.

Señer Guillem, lo pes que dit m'aves
gint portaray si·l pusch ferm abraçar,
i enquer grieu mort me playra sufertar,
pus defallints sobre lo pes caygues;
vos serets gay s'est llop lenga·us mordes,
ieu si mon cor ab son arrap m'arranch;
son bell clapat ha fayt catiu de franch,
a vos assats, y assats a mi demes.

Guillem de Berguedà conversant amb dues dones

De Berguedan, d'estas doas razos

Amics i amigues, que el febrer us sigui lleu!
A vegades els esdeveniments no venen prou ben encarrilats. Vet aquí una diàleg amistós entre Guillem de Berguedà i Aimeric de Peguilhan. El tema és prou important: no ser estimat i estimar, o bé ser estimat i no estimar. Quina de les dues razos preferiu? Trancriuré la versió d'en Titot, seguida de l'original:

Senyor de Berguedà, digueu-me vós
d'aquestes quina és més bona opció
i de l'altra jo en seré defensor,
i us venceré, si algú ho vol sospesar,
què trieu: no ser estimat i estimar,
o que estimant no sigueu vós amat?
Esculliu la que us plau més, aviat.

De Berguedan, d'estas doas razos
al vostre sen chausetz en la meillor,
q'ieu mantenrai tan ben la sordejor
q'ie·us cuich vensser, qui dreich m'en vol jutgar:
si volriatz mais desamatz amar,
o desamar e que fossetz amatz.
Chausetz viatz cella que mais vos platz.

Aimeric, tindria el seny d'un mocós
si no sabés en amor què és millor.
Prefereixo que em tinguin per senyor
sentint-me estimat pro sense estimar;
perquè a l'amor no vaig venir-hi en va
i mai no he estat home desenfeinat:
en daus i en dames vull ser afortunat.

Berguedà, mai ningú poc amorós
té, al meu parer, goig ni distinció
així com val més seny que no follor:
qui serveix més vali més es fa honrar
que no aquell que pren i no vol donar.
Jo prefereixo ser pobre i honrat
que poderòs pro desenamorat.

Aimeric, tal com guineu feu vós,
que quan d'un fruit tingué l'ambició
se'n va abstenir per la simple raó
que al cirerer no es va poder enfilar,
maleïnt el fruit que no va abastar.
Veig que ara vós amb ella heu acordat
blasmar tot allò que teniu vedat.

Berguedà en sou tant de maliciós
que penseu que sóc del mateix color.
No ho sóc, si en lloc de joia prenc dolor;
però amb bona esperança ho puc suportar,
més em plau perseguir sense arribar
que no atènyer allò que no em fóra grat:
res no val tant com un bé desitjat.

Aimeric, he vist fallar grans senyors
valents i ardits, justament en això.
Ot, en una cursa amb el cavall bo,
va perdre per no fer-lo galopar:
havent-lo esperonat en començar,
ell vencedor s'hauria proclamat:
cal fer sempre que es pot la voluntat.

Berguedà, mil cops triaré estimar
la dona que adoro sense ser amat,
que amb altra fer la meva voluntat.

Baró Aimeric, no heu de fatxendejar:
si estiméssiu tant com us n'heu vantat,
tan lluny de l'amor no haurieu guillat.

Arnaut Daniel

Mil cops al jorn m'estiro jo per ella, tot badallant

Per la son, m'estiro per la son!
Em sembla recordar que el tema aquest dels badalls ja l'havíem tractat. Però tant fa, després d'un dia en ve un altre, i ningú no se'n queixa. Badalleu a gust, estireu-vos..., i que tingueu una bona migdiada..., si la podeu fer, si us deixen, perquè tal com van les coses últimament a les fàbriques, en els despatxos...; vull dir, les hores extres, les primes de competitivitat i altres coses semblants. Oh, desfici! Em pregunto com el deuen tenir el tema aquest de la migdiada per Alemanya i rodalies? El nostre mirall, el nostre exemple...
Tornem doncs a la cançó d'Arnaut Daniel, a qui Dante situa en el purgatori a la Divina Comèdia.
Oferim la traducció de Lola Badia seguida de l'original:

Un dolç brogit
de refilets i cants
en llur llatí sento de mant ocell,
apariant-se ben gojosos, amb
llur fina amant, tal com nosaltres fem.
I puix que jo desitjo la més bella,
l'he de cantar amb traça tan severa,
que el cant no haurà ni estramps ni mot que torna.

Doutz brais e critz,
lais e cantars, e voutas
aug dels auzels q'en lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu q'en la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bell'obra
que no·i aia mot fals ni rim'estrampa.

No aní apoquit
ni amb passes vacil·lants
el primer cop que entrava en el castell
on hi ha midons, de qui jo tinc gran fam
com no l'hagué el nebot de sant Guillem;
mil cops al jorn m'estiro jo per ella
tot badallant, car les altres supera,
així el gojós val més que si estuforna.

Non fui marritz
ni non presi destoutas
al prim q'intriei el chastel dinz los decs,
lai on estai midonz, don ai gran fam
c'anc non l'ac tal lo nebotz Sain Guillem;
mil vetz lo jorn en badaill e·m n'estendi
per la bella que totas autras sobra
tan cant val mais fis gaugz q'ira ni rampa.

Fui acollit,
com els meus mots galants,
prou bellament -car no sóc passarell
i estimo més l'or pur que no l'aram-,
el dia que vaig dir-li: "no ens besem?"
I del mantell blavenc fent-se rodella,
que no ens veiés cap serpent llausanguera
de llengua vil, m'otorga bona torna.

Ben fui grazitz
e mas paraulas coutas,
per so que jes al chausir no fui pecs,
anz volgui mais prendre fin aur que ram,
lo jorn qez ieu e midonz nos baisem
e·m fetz escut de son bel mantel endi
que lausengier fals, lenga de colobra,
non o visson, don tan mals motz escampa.

Déu que ha guarit
al cec Llongí de tants
continus falliments el desgavell,
em permetrà, a la cambra on tots dos vam
donar-nos cita, fer que junts jaiem.
Vist de besllum son cos, em meravella
d'assaborir ço que el desig espera;
besos, rialles, on el goig s'enforna.

Dieus, lo chauzits,
per cui foron assoutas
las faillidas que fetz Longis lo cecs,
voilla, si·l platz, que ieu e midonz jassam
en la cambra on amdui nos mandem
uns rics convens don tan gran joi atendi,
qe·l seu bel cors baisan rizen descobra
e qe·l remir contra·l lum de la lampa.

Cap brot florit
de capolls oscil·lants
que els ocellets sorollen al branquell
no és pas més fresc; per què no vull Roam
tenir sens ella ni Jerusalem;
però, fidel, mon cor se li esbadella,
car d'amar-la i ser amat, amb amor vera,
fos a fer, el rei d'Estella se n'exorna.

Ges rams floritz
de floretas envoutas
cui fan tremblar auzelhon ab lurs becs
non es plus frescs, er q'ieu no volh Roam
aver ses lieis ni tot Jerusalem;
pero totz fis, mas juntas, a li·m rendi,
q'en liei amar agr'ondra·l reis de Dobra
o celh cui es l'Estel e Luna-pampa.

Boca, ho he dit?
tots els regnes gegants
de què el rei grec féu el seu escambell,
i en fou honrat, i el senyor de Roam,
i el rei de tir i Jerusalem,
potser m'has pres. Folla és l'estrella
d'aquell qui de tant de bé té la delera,
i és neci aquell qui amb alegria borna.

Bocca, que ditz?
q'eu crei qe·m auras toutas
tals promessas don l'emperaire grecs
en for'onratz o·l senyer de Roam
o·l reis que ten sur e Jerusalem;
doncs ben sui fols que quier tan qe·m rependi,
que jes Amors non a poder qe·m cobra,
ni savis es nuls om qui joi acampa.

No sóc colpit
per llengües malparlants
com el rei dels gallecs. Encara que ell,
blasme mereix car capturà a ple camp
Raimon, del comte el fill, i bé sabem
que era romeu. El seu bon nom clivella
tal estrany tort. Mes si el rei l'allibera,
tan noble gest el meu valor retorna.

Los deschauzitz
ab las lengas esmoutas
non dupt'ieu jes, si·l seignor dels galecs
an fag faillir, per q'es dreitz si·l blasman,
que son paren pres romieu, so sabem,
Raimon lo filh del comte, et aprendi
que greu fara·l reis Ferrans de pretz cobra
si mantenen no·l solv e no·l escampa.

Jo no ho viu, que amb el rei d'Estampa era,
on coronat va ser i honor sojorna.

Eu l'agra vist, mas estiei per tal obra,
c'al coronar fui del bon rei d'Estampa.