dissabte, 5 de febrer del 2011

Mil cops al jorn m'estiro jo per ella, tot badallant

Per la son, m'estiro per la son!
Em sembla recordar que el tema aquest dels badalls ja l'havíem tractat. Però tant fa, després d'un dia en ve un altre, i ningú no se'n queixa. Badalleu a gust, estireu-vos..., i que tingueu una bona migdiada..., si la podeu fer, si us deixen, perquè tal com van les coses últimament a les fàbriques, en els despatxos...; vull dir, les hores extres, les primes de competitivitat i altres coses semblants. Oh, desfici! Em pregunto com el deuen tenir el tema aquest de la migdiada per Alemanya i rodalies? El nostre mirall, el nostre exemple...
Tornem doncs a la cançó d'Arnaut Daniel, a qui Dante situa en el purgatori a la Divina Comèdia.
Oferim la traducció de Lola Badia seguida de l'original:

Un dolç brogit
de refilets i cants
en llur llatí sento de mant ocell,
apariant-se ben gojosos, amb
llur fina amant, tal com nosaltres fem.
I puix que jo desitjo la més bella,
l'he de cantar amb traça tan severa,
que el cant no haurà ni estramps ni mot que torna.

Doutz brais e critz,
lais e cantars, e voutas
aug dels auzels q'en lur latin fant precs
qecs ab sa par, atressi cum nos fam
a las amigas en cui entendem;
e doncas ieu q'en la genssor entendi
dei far chansson sobre totz de bell'obra
que no·i aia mot fals ni rim'estrampa.

No aní apoquit
ni amb passes vacil·lants
el primer cop que entrava en el castell
on hi ha midons, de qui jo tinc gran fam
com no l'hagué el nebot de sant Guillem;
mil cops al jorn m'estiro jo per ella
tot badallant, car les altres supera,
així el gojós val més que si estuforna.

Non fui marritz
ni non presi destoutas
al prim q'intriei el chastel dinz los decs,
lai on estai midonz, don ai gran fam
c'anc non l'ac tal lo nebotz Sain Guillem;
mil vetz lo jorn en badaill e·m n'estendi
per la bella que totas autras sobra
tan cant val mais fis gaugz q'ira ni rampa.

Fui acollit,
com els meus mots galants,
prou bellament -car no sóc passarell
i estimo més l'or pur que no l'aram-,
el dia que vaig dir-li: "no ens besem?"
I del mantell blavenc fent-se rodella,
que no ens veiés cap serpent llausanguera
de llengua vil, m'otorga bona torna.

Ben fui grazitz
e mas paraulas coutas,
per so que jes al chausir no fui pecs,
anz volgui mais prendre fin aur que ram,
lo jorn qez ieu e midonz nos baisem
e·m fetz escut de son bel mantel endi
que lausengier fals, lenga de colobra,
non o visson, don tan mals motz escampa.

Déu que ha guarit
al cec Llongí de tants
continus falliments el desgavell,
em permetrà, a la cambra on tots dos vam
donar-nos cita, fer que junts jaiem.
Vist de besllum son cos, em meravella
d'assaborir ço que el desig espera;
besos, rialles, on el goig s'enforna.

Dieus, lo chauzits,
per cui foron assoutas
las faillidas que fetz Longis lo cecs,
voilla, si·l platz, que ieu e midonz jassam
en la cambra on amdui nos mandem
uns rics convens don tan gran joi atendi,
qe·l seu bel cors baisan rizen descobra
e qe·l remir contra·l lum de la lampa.

Cap brot florit
de capolls oscil·lants
que els ocellets sorollen al branquell
no és pas més fresc; per què no vull Roam
tenir sens ella ni Jerusalem;
però, fidel, mon cor se li esbadella,
car d'amar-la i ser amat, amb amor vera,
fos a fer, el rei d'Estella se n'exorna.

Ges rams floritz
de floretas envoutas
cui fan tremblar auzelhon ab lurs becs
non es plus frescs, er q'ieu no volh Roam
aver ses lieis ni tot Jerusalem;
pero totz fis, mas juntas, a li·m rendi,
q'en liei amar agr'ondra·l reis de Dobra
o celh cui es l'Estel e Luna-pampa.

Boca, ho he dit?
tots els regnes gegants
de què el rei grec féu el seu escambell,
i en fou honrat, i el senyor de Roam,
i el rei de tir i Jerusalem,
potser m'has pres. Folla és l'estrella
d'aquell qui de tant de bé té la delera,
i és neci aquell qui amb alegria borna.

Bocca, que ditz?
q'eu crei qe·m auras toutas
tals promessas don l'emperaire grecs
en for'onratz o·l senyer de Roam
o·l reis que ten sur e Jerusalem;
doncs ben sui fols que quier tan qe·m rependi,
que jes Amors non a poder qe·m cobra,
ni savis es nuls om qui joi acampa.

No sóc colpit
per llengües malparlants
com el rei dels gallecs. Encara que ell,
blasme mereix car capturà a ple camp
Raimon, del comte el fill, i bé sabem
que era romeu. El seu bon nom clivella
tal estrany tort. Mes si el rei l'allibera,
tan noble gest el meu valor retorna.

Los deschauzitz
ab las lengas esmoutas
non dupt'ieu jes, si·l seignor dels galecs
an fag faillir, per q'es dreitz si·l blasman,
que son paren pres romieu, so sabem,
Raimon lo filh del comte, et aprendi
que greu fara·l reis Ferrans de pretz cobra
si mantenen no·l solv e no·l escampa.

Jo no ho viu, que amb el rei d'Estampa era,
on coronat va ser i honor sojorna.

Eu l'agra vist, mas estiei per tal obra,
c'al coronar fui del bon rei d'Estampa.

10 comentaris:

El Rellotger ha dit...

Aquest Arnaut és aquell que en Dante va trobar en el Purgatori.
Algú em podria dir si encara hi és?

El Rellotger ha dit...

És que voldria fer-li unes preguntes al respecte; no és que pensi que el Purgatori sigui un lloc on he d'anar a raure, però...

wendy lu ha dit...

El Purgatori ja l'han tret, a la legislatura de Joan Pau II. S'ha d'estar al dia, que no per ser religió ha de quedar la cosa fossilitzada!

Franz ha dit...

El Purgatori és no tenir un bon coixí per fer la migdiada!

Arnaut ha dit...

Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantant;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu'esper, denan.

François ha dit...

El Purgatori, casum l'olla, és afegir aigua al vi!

El LLetraferit de Manlleu ha dit...

Sí, sí, però al Purgatori hi ha molts de cercles, i l'Arnaut es trobava en el cercle dels luxuriosos... (es trobava o es troba! el Purgatori és un estat transitori!)

Anònim ha dit...

Adéu, me'n vaig al Purgatori!

El Rellotger ha dit...

Doncs jo me'n vaig al cel!, ai, perdoneu, volia dir al llit!

Rita ha dit...

Arnaut, al Purgatori hi deixen fer la migdiada?