Dies de neu

A vegades hi ha persones que no tenen raó. És el cas d'alguns que han fet comentaris relacionats amb l'última publicació. Allà dèiem que a la nostra associació hi ha socis preferents. És veritat; però els qui ho criticaven, resulta que també són socis preferents. És l'enveja que ens rosega el cor, ja ho hem dit en més d'una ocasió: el món és pler d'enveja; i això hauríem d'evitar-ho, perquè, a quina mena de migdiades es poden lliurar els envejosos?
Per trencar aquest malefici i amb la millor de les intencions, publiquen un altre trosset del mateix monòleg:

Aquesta és història sense mica de glòria
(així, literalment, no ho pensis malament),
perquè el que a mi m'agrada és la cosa callada,
la vida en una tina (digues, si vols, rutina):
Agafes les muntanyes i el cel amb els seus astres,
i el món, tot el cadastre d'allò que en diem món,
i en fas com una pasta que pastes, com hi ha món!,
i ja veuràs com fon, i que cogui, que cogui
a poc a poc, que cogui... I això d'a poc a poc
que tan bé rima amb groc, em recorda que és groc
un plat que ara que entrem en aquest març marçot...
Oh si la meva amiga, la meva amiga coc
que cuina amb mà de plata, que governa bé el foc,
volgués fer-me una plata de crema ben galana!
Arriba sant Josep! ta-ta-ret! ta-ta-ret!
Ja sé que no em dic Pep; però ara que hi ha tants ous,
em ve al magí, i em cou, que ja fa més d'un any
vam dir fins l'any que ve. I això va estar molt bé,
perquè nois, quin empatx! (ens llepàvem els dits
i dèiem: quin profit!, amb quin profit se'ns posa
sense mica de nosa! Però després... quina cosa!);
i és que molt vam passar, de llarg, el més prudent...