Ser o no ser, aquest és el problema

Bon dia i bona hora! Aquí seguim amb Shakespeare, i com més el llegim més ens agrada. Tenia un cert ofici, aquest, en Shakespeare, i jo que des de sempre havia considerat la literatura com un ofici menor (comparat amb la cuina, s'entén), a mida que passen els dies i amb ells les lectures, m'adono que potser estava equivocat. Per la Santa Missa!, quins pinxos aquests bibliotecaris! M'estan reconvertint a la santa cultura! I això comença de notar-se, i el que cuinem ja pren una volada, o dues: hem passat dels espinacs a les bledes, i de l'escarola a l'enciam. Però el culpable d'aquests canvis subtils, a més a més de l'escriptor, és en Sendu, que ens porta les viandes que la Natura li proporciona d'acord amb el canvi de les estacions. Diu que aviat tindrem tomàquets i mongetes...

L'altre dia el foc va consumir aquestes paraules tan profundes que ara llegireu. Sovint encara hi penso. No me les trec del cap.

Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió. ¿Què és més noble per a l'esperit, sofrir les fletxes i els flagells d'una ultratjant fortuna o, armat, abrandar-se contra un mar d'entrebancs i, oposant-s'hi, finir-los? Morir, dormir, res més. I dir que amb un somni solament acabem el turment del cor i els mil cops naturals, herència de la carn. Ai, consumació devotament volguda! Morir, dormir, somniar potser: heus aquí el destorb! Perquè en el son de la mort, ¿quins somnis poden venir, si ja ens hem escapat de la mortal despulla? És això que ens detura; la reflexió que allarga el sofriment de viure! Perquè, ¿qui podria endurar els flagells del temps i els seus desdenys, l'abús de l'opressor, l'ultratge del superb, l'angoixa d'un amor desatès, els retards de la justícia, la insolència oficial i el gran menyspreu que el mèrit pacient rep dels indignes; qui, si hom pot assolir la pau amb un punyalet nu? ¿Qui voldria entomar aquest gran feix, suant i gemegant tota una existència esgotadora, si no fos per l'esglai de quelcom desconegut enllà de la mort, país no descobert, dels límits del qual cap viatger no torna? Enigma aqueix que ens contorba el voler i ens força a suportar els mals presents, ans que volar vers altres que ens són desconeguts. Així la consciència ens fa a tots uns covards, i el color natural de la resolució s'esmorteeix sota l'ombra esvaïda del pensament; i escomeses de la més alta volada, això considerat, canvien llur corrent i perden el nom d'acció...

(trad. Terenci Moix)

Shakespeare: discurs del dia de Sant Crispí

Sóc el Marmitó de can Soques, o sigui el cuiner del Balneari.

Però no sé per quant temps, perquè m'estic replantejant la meva situació en el món. No és el que us penseu. Els meus pinxos de cuina són unes persones molt ilustrades. El cas és que per encendre el foc el millor és el paper, paper de diari normalment, però degut al nostre aïllament, ja no en tenim; per això utilitzem els llibres de la biblioteca que encara es troben apilats en capses a sota de l'alzina. En Licor i en Polo, els pinxos, que són els bibliotecaris, no semblen contraris a aquesta pràctica, però han posat com a condició indispensable que abans de fer-los desaparèixer en el no res, els hi retem un petit homenatge en forma de lectura; lectura que sovint fem en veu alta, compartida; de manera que la cuina s'ha convertit, no en tinc cap dubte, en el lloc més cultural de tot el Balneari.

Fa uns quants dies que estem amb Shakespeare. Vam obrir una capsa i anem traient... Aquí us mostro, a tall d'exemple, un discurset extret de la tragèdia que porta per nom Enric V, que no està gens malament...; molt adequat a les nostres circumstàncies actuals:

Si estem marcats per morir, ja som prous

com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,

com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!

Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,

ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;

no em sap greu que altres portin vestits meus;

aquests afers externs no em mouen el desig.

Peròo si fos pecat cobejar honors,

seria l'ànima vivent més pecadora.

No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.

Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,

com el que em sembla que em trauria un home més,

ni a canvi de més altes esperances.

Ah, no en vulgueu cap més!

Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,

que qui no tingui ànim per aquesta batalla

que se'n vagi, i que tingui un salconduit,

i, a la bossa, diners per al viatge.

No volem pas morir amb la companyia

de qui té por de morir al costat nostre.

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,

i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada anys en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els noms casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-

sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers inglesos que s'han quedat al llit

maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

(trad. de Salvador Oliva)

Els llits

Sóc en Franz

El problema dels llits s'ha complicat. Dormim a les golfes del Balneari, en una gran sala sota les bigues que aguanten la taulada, i de moment hem posat els matalassos directament a sobre del terra.

Encara no hem aconseguit muntar cap llit. Però allà no hi dormim tots; la Desavillé quan va veure les condicions, es va indignar..., i es va retirar amb la Wendy i la Rita a una saleta d'estar del segon pis, i des del primer dia han fet d'aquella saleta el seu dormitori. No hi deixen entrar ningú. I tampoc no pugen al dormitori el Marmitó i els dos pinxos, que prefereixen quedar-se als bancs de la cuina.

I el doctor Capó també es queda al seu despatx de la planta baixa; de nit no el veiem però de dia tampoc. Va dir que volia concentrar-se en la confecció del programa que hem de seguir.

No hem aconseguit muntat cap llit perquè falten peces, i sospitem que els llenyataires les sostreuen; en comptes d'anar a buscar llenya al bosc, pugen a les golfes d'amagat i baixen a la cuina amb els travessers dels llits. Si no, què feia l'altre dia una pota de llit al costat del fogó?

Els primers dies

Sóc en Franz.

M'agradaria dir alguna cosa de la nostra vida quotidiana al Balneari, però em sembla que encara és una mica aviat per a parlar de quotidianitat i de rutina. Aquí tot està per fer. No podia imaginar que existissin encara paratges tan apartats i feréstecs en el nostre país; això d'una banda, l'exterior, la Naturalesa desbocada i exuberant que gairebé ens barra el pas en qualsevol direcció, tot i que davant de la casa hi ha uns prats deliciosos, amb moltes flors, és l'òstia de bonic!, que anuncien l'arribada de la primavera; això d'una banda, el món exterior, i de l'altra..., el nostre Balneari; uf!, portem una setmana en els treballs de condicionament i restauració del que és indispensable, però com que hi ha tantes coses a fer, la nostra feina no es nota gaire.

El Secretari i el President van desaparèixer amb el 4x4 del Secretari el segon dia; van dir que havien de resoldre uns problemes urgents i que tornarien aviat, però per mi que s'escaquegen. I la seva absència em sembla que s'ha deixat sentir en la moral de tot el grup, que en aquest moment és molt baixa. No tenim llum ni telèfon, i els mòbils no tenen cobertura, i el poble més a prop es troba a més de vint quilòmetres de pista, i no disposem de cap mena de vehicle, de manera que podríem dir que ens trobem aïllats del món exterior.

Ja he dit que hi ha feines indispensables que s'han de fer; per exemple muntar els llits, que no entenem per quin motiu estaven desmuntats; això ha estat un treball molt complicat perquè els caragols estaven barrejats; són llits de fusta de l'any de la maria castanya, llits grinyoladissos, amb uns somniers que s'enfonsen cosa de no dir; encara hi treballem.

El problema principal, però, és la cuina. El Marmitó es va enfadar molt l'altre dia perquè tothom espera que cuini tots els àpats; això és una feina molt laboriosa, s'ha de cuinar amb foc de llenya, i això vol dir sortir a fora i recollir, el llenyer és buit. Va dir que ja n'hi havia prou, que si no hi havia ajudants tampoc no hi hauria menjar; finalment en Licor i en Polo han acceptat de fer de pinxos de cuina, i el Rector, el Rellotger, l'Aparici i en François, han constituit una colla de llenyataires.

En Sendu i la Francesca són els masovers, i també ajuden força, però són persones d'edat molt avançada. Viuen en una caseta a part. En Sendu ens proporciona patates i cebes i alguna penca de cansalada, i espinacs, i ous de tant en tant..., i no tenim res més, de manera que el menjar ha entrat ràpidament en una monotonia que en general no portem gaire bé. A vegades penso que si no fos pel Sendu i la Francesca, estaríem completament desemparats.