Bon dia i bona hora! Aquí seguim amb Shakespeare, i com més el llegim més ens agrada. Tenia un cert ofici, aquest, en Shakespeare, i jo que des de sempre havia considerat la literatura com un ofici menor (comparat amb la cuina, s'entén), a mida que passen els dies i amb ells les lectures, m'adono que potser estava equivocat. Per la Santa Missa!, quins pinxos aquests bibliotecaris! M'estan reconvertint a la santa cultura! I això comença de notar-se, i el que cuinem ja pren una volada, o dues: hem passat dels espinacs a les bledes, i de l'escarola a l'enciam. Però el culpable d'aquests canvis subtils, a més a més de l'escriptor, és en Sendu, que ens porta les viandes que la Natura li proporciona d'acord amb el canvi de les estacions. Diu que aviat tindrem tomàquets i mongetes...
L'altre dia el foc va consumir aquestes paraules tan profundes que ara llegireu. Sovint encara hi penso. No me les trec del cap.
Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió. ¿Què és més noble per a l'esperit, sofrir les fletxes i els flagells d'una ultratjant fortuna o, armat, abrandar-se contra un mar d'entrebancs i, oposant-s'hi, finir-los? Morir, dormir, res més. I dir que amb un somni solament acabem el turment del cor i els mil cops naturals, herència de la carn. Ai, consumació devotament volguda! Morir, dormir, somniar potser: heus aquí el destorb! Perquè en el son de la mort, ¿quins somnis poden venir, si ja ens hem escapat de la mortal despulla? És això que ens detura; la reflexió que allarga el sofriment de viure! Perquè, ¿qui podria endurar els flagells del temps i els seus desdenys, l'abús de l'opressor, l'ultratge del superb, l'angoixa d'un amor desatès, els retards de la justícia, la insolència oficial i el gran menyspreu que el mèrit pacient rep dels indignes; qui, si hom pot assolir la pau amb un punyalet nu? ¿Qui voldria entomar aquest gran feix, suant i gemegant tota una existència esgotadora, si no fos per l'esglai de quelcom desconegut enllà de la mort, país no descobert, dels límits del qual cap viatger no torna? Enigma aqueix que ens contorba el voler i ens força a suportar els mals presents, ans que volar vers altres que ens són desconeguts. Així la consciència ens fa a tots uns covards, i el color natural de la resolució s'esmorteeix sota l'ombra esvaïda del pensament; i escomeses de la més alta volada, això considerat, canvien llur corrent i perden el nom d'acció...
(trad. Terenci Moix)
7 comentaris:
No tinc res contra les vostres filosofades, casum l'olla!, però si no us esforceu una mica més en el tema dels fogons, anem directament a la catàstrofe.
Menjar o no menjar, aquest és el problema!
I encara n'hi ha un altre: beure o no beure!
Ah, ser o no ser...i més, i més, es pot dir encara més, ser-hi o no ser-hi! aquest també és el problema.
En aquest dilema meu tan dolorós he passat la passada pasqua, i també el dia de la literatura, el dia del patró de Catalunya, Sant Jordi.
...I crec que ha estat aquesta crisi d'identitat territorial, aquesta absència del vostre balneari, suplantada per una doble infame, que m'ha fet adonar-me tot d'una de l'immens abast i de les possibilitats del book crossing. Ja sabeu, vosaltres, el que és el book crossing? és perdre un llibre estimat i trobar un altre, a un indret ocult a les mirades desordenades però ben palés per als lectors amb afinitats el·lectives als qui fem complices de la nostra trapelleria. I ha estat per això que he decidit intervenir d'aquesta discreta manera a la vida del balneari que us enclaustra avui dia.
President, estimat President, accepteu aquest petit present per a l'associació que poso a les vostres mans, ja que em sembleu la persona més indicada per a rebre'l. Ara mateix us imagino llegint aquestes línies a la pantalla del vostre ordinador...doncs aixequeu la vista una mica, vint centimetres pel damunt de la pantalla, fins abastar la prestatgeria...i...uns vuit deu centímetres a l'esquerra del pot de la crema Pond's, al costat d'un llibre de poesies d'en Pep Rosanes que es diu Rosa (i he escollit això perquè m'ha semblat tan adient a les festes que acaben de passar), al costat de Rosa de Rosanes...hi trobareu...mmm..un regalet de crossing...per a tota la família...i no dic més que em precipito. Afectuosament.
Sí, l'he trobat! El llibre en qüestió és : Las Virtudes de la Siesta, de Bruno Comby, i així d'entrada sembla la mar d'instructiu.
Moltes gràcies Wendy Bis!
El que no acabo d'entendre és com heu arribat a la meva llibreria...
Com, el President està tranquil·lament a casa seva, mentre nosaltres estem aquí en aquest...?
No havien anat amb el Secretari a fer unes gestions urgents? I no havien de tornar al cap de tres dies amb un camió carregat de queviures?
Definitivament, en aquest món, res no és el que sembla.
És la pera, perquè sembla que tothom està aquí i en realitat aquí no hi ha ningú...Maia...
Publica un comentari a l'entrada