L'Hermògenes és un lladre de tovallons, un epigrama de Marc Valeri Marcial

Benvolguts associats. Veig que aneu prosperant i fent la vostra pel Balneari, que supereu les adversitats amb bon humor. En hora bona! Salut i alegria!
Jo mentrestant, amb la bona ajuda del Secretari, vaig fent gestions a la capital per tal d'aconseguir la subvenció. Hem hagut de fer molts àpats i ressopons, i a vegades això és una mica pesat, de manera que podeu imaginar com envejo la vostra situació! I les ganes que tinc de ser amb vosaltres. Ah, la llibertat, beatus ille...
Perquè us feu una idea d'aquest món de les altes esferes en el que em veig obligat a romandre, si més no momentàniament, i en el qual per cert és tan difícil d'organitzar una modesta migdiada, us transcric un epigrama de Marcial que n'és una mena de resum.

L'Hermògenes és un lladre de tovallons, Càstric, tan gran com
amb prou feines en Massa ho fou, penso, de diners.
Encara que observis la seva dreta i li prenguis l'esquerra,
ell trobarà la manera d'agafar un tovalló:
així l'alè del cèrvol absorveix la serp congelada,
així Iris pren l'aigua que caurà des del cel.
Fa poc, quan per a en Mirí, ferit, es demanava clemència,
l'Hermògenes va arrambar quatre tovallons.
Quan el pretor volia deixar caure el tovalló enblanquinat,
l'Hermògenes va pispar el tovalló al pretor.
Ningú no havia portat tovallons tement que els el robessin,
l'Hermògenes va endur-se les tovalles de taula;
si no n'hi ha, l'Hermògenes no dubta a desfer
els llits centrals i els peus de les taules.
Encara que els espectacles cremin amb un sol de justícia,
es recullen els tendals quan apareix l'Hermògenes.
Els mariners, esfereïts, s'afanyen a plegar veles
sempre que l'Hermògenes es deixa caure pel port.
Fugen els portallins calbs i la turba sistrada
quan apareix l'Hermògenes entre els devots.
L'Hermògenes no porta mai el tovalló al sopar,
l'Hermògenes s'emporta sempre el tovalló del sopar.
(trad. Antoni Cobos)

Un sonet de Shakespeare

Ja no ens queda ni una fulla de l'arbre de Shakesperare. No som res! Tant d'esforç que devia esmerçar en escriure aquelles obres, aquelles obres tan bones, i ara no són res més que pols, pols i memòria. Ahir encara vam llegir un seu sonet que em sembla que recordo prou bé:

Si la substància de la carn fos pensament,

la distància, cruel, el pas no em barraria;

perquè, per lluny que fos, immediatament

des dels llocs més remots al teu costat vindria.

Llavors, no importaria que jo tingués la llar

als confins més distants del lloc on tu fas vida;

el pensament lleuger pot saltar terra i mar

i allà on li plagui pot volar d'una embranzida.

Pro el pensament em mata, perquè, de pensament,

no en sóc per, amb un salt, recórrer la distància;

estic fet d'aigua i fang i espero àvidament

que arribi el temps de veure't i, així, se'n vagi l'ànsia.

No rebo res que em vingui d'aquests lents elements,

llevat del plom pesant, emblema dels turments.

(trad. Salvador Oliva)