El Tap de Suro i les Vistoses Camamilles

Sembla ser que el dissabte dia 10 se'n prepara una de bona a Camallera, a la Nau Côclea, amb motiu de la inauguració de l'exposició de Carles Hac Mor, L'excel·lència és feixista, i de la presentació del seu llibre Accions Paraparèmicament Ictòpiques de Jordi Benito; aquí en teniu l'enllaç. Una vegada ja vam presentar en aquest mateix aparador el Parlament del Tap de Suro, però ara hi tornem, amb l'afegit del Cor de les Vistoses Camamilles, les seves inseperables amigues i animadores. Hem tingut accés al text que serà dit o cantat en algun moment del dinar. Aquí en teniu una mostra:


Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

Oh que bonic!, quan ens visites,
siguis polit o troglodita,
ai visitant, com ens excites!
Venus ens té per erudites...

I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!
I és que aboquem perfums en l'aire
perquè el teu nas tiris enlaire!




Som les vistoses camamilles,
no gastem calces ni faldilles,
però ens hem calçat les sabatilles
perquè fa dies que fem milles.

No direm coses indiscretes
(els secretets a la secreta);
sincerament i sense tretes,
un sentiment ens té inquietes:

Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!
Malconformat, però molt persona,
el Tap de Suro ens enamora!




Som les vistoses camamilles,
sempre avingudes i en quadrilla,
al voraviu de les cruïlles,
prenem la fresca ben conilles!

En el silenci del celler,
vas decidir ser casteller!
Impetuós!, aventurer!,
on vas pel cel com un llebrer?

És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!
És un perfum? És un miratge?
El nostre amor va de viatge!

ELS FETS DE DÉU SÓN OBSCURS, del Capellà de Bolquera

Companys, anem a prendre una mica de distància, que ja n'hi ha prou de tantes misèries i petiteses. Sóc de l'opinió que en aquesta associació hi falta una mica de metafísica. Au, anem directes al gra:
(i si els fets que ara venen els trobeu massa obscurs, afegiré la versió que ha fet Dolors Miquel al català actual)


Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu’om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l’asegura;
bo es qu’om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m’aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mal dur:
tant m’es fortuna dura.

Els fets de Déu són obscurs
més que la nit obscura;
en Déu és que un poc duri
i això que Déu vol dura;
cap fet no és segur
si Déu no l'assegura;
bo és que el bé es procuri,
mes, sense Ell, no hi val cura;
que com més m'aventuro,
més trobo desventura,
i no puc els mals dur:
tant més fortuna dura.

Vengut suy tro a l’os,

a la pel e a l’ossa;
solia esser gros,
richs de moneda grossa,
mas Deu m’a trayt tal mos
que febra ’l cor m’amossa,
e no hay, que m’ados,
ço qu’om per fret s’adossa,
ne hay argent que·m tros,
ans port de mal tresd[ossa];
sol l’arm’agues bon pos
e·l cors fos en la fossa!

He vingut fins a l'os,
fins a la pell i a l'ossa;
solia ésser gros,
ric de moneda grossa,
mes déu m'ha traït tal mos
que al cor la febre em mossa,
no tinc què em tapi el cos,
del que hom pel fred es cossa,
diners, no en tinc ni un tros,
ans duc dels mals destrossa;
fos l'ànima en repòs,
i el cos fos a la fossa!

Ira e dol me ten
tant que non haus atendre;
tal pahor hay no·m men
a l’estamen pus mendre
que d’ira·l cor me fen
e no m’en pux defendre.
Gastan lo cors, despen
e non ay que despendre;
per mos pecats mal pren,
e non aus Deus rependre;
si fas, car no m’enten,
qu’El deu justs precs entendre.

La ira, amb el dol, m'atén

tant que no goso atendre;

tal por tinc per si em pren

el poc que ja em pot prendre,

que d'ira el cor em fen

i no me'n puc defendre.

Gastant el cos despenc

i no tinc què despendre,

pels meus pecats mal prenc:

no goso Déu reprendre;

si ho fai, Ell no m'atén,

i els justs precs deu entendre.

En est mon trop infern,
c’ayço m’es pits d’inferna,
car vey qu’ab mal govern
manta gen se guoverna;
e no trop en quasern
Dieu perque·m descaserna;
que·ls mals venon e quern
con de be non ay terna;
li guayg mi son estern
e la mort m’es eterna,
e d’estiu e d’ivern
mals ab mi exiverna.

En el món trobo infern,

que això m'és pit d'inferna;

que veig que amb mal govern

molta gen es governa,

no trobo en cap quadern

per què Ell em desquaderna;

que els mals vénen a tern

i béns no en tinc ni terna;

el goig m'és tot extern

i la mort m'és eterna,

que a l'estiu i a l'hivern

el mal sempre amb mi hiverna.

E sitot soy falens,
no guart Deus mi falença,
car val a mantes gens
e·ls au lurs precs e·ls gença;
car mantes vetz fal sens
e saubers e siença
ne als pus conexens,
per qu’er li hay conexença
e suy vers penidens,
sufren greu penidença,
tant que verguonya·m vens
e crey que mort me vença.

I malgrat sóc fallent,

no em miri Ell la fallença,

que ajuda molta gent

i escolta i els agença;

com que tant falla el seny

i el saber i la ciència

fins als més coneixents;

li tinc reconeixença:

sóc de Déu penitent

sofrint greu penitència,

tant que vergonya em venç.

Potser la mort em vença.

Mayre Dieu conexens,
valetz per conexença
als morts e als vivens
e no·ls guardets falença.

Mare de Déu benvolent

vulgueu amb benvolença

ajudar morts i vivents

i no els guardeu fallença.