dimarts, 29 de novembre del 2011
La mosca, un conte a la vora del mort, d'en Ramon Minoves
Ara, per seguir amb el tema de la son sideral, m'ha semblat molt adequat aquest text d'en Minoves. És una petita obra mestra i una bona cura definitiva per l'insomni. Apa, privilegiats, perquè reflexioneu i deixeu de queixar-vos.
La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.
La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d'aquesta, potser d'una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l'atenció de qui la veia volar.
Des que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet, no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida.) Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella tiberis impossibles. I veia com els emmagatzenaven en dipòsits d'obra que s'anomenaven “nínxols”. Tanta carn! Tan propera i tan llunyana a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que li feia delejar allò que mai no seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s'esgrogueïa d'enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l'interior de les caixes que eren a l'interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s'hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els tanatoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho. Boja de ràbia, fins i tot havia cregut sentir, més d'una vegada, rialles a boca plena arribades des de darrera de les lloses. Com si els cucs es burlessin d'ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb una energia insospitada, a batzegades d'aquí cap allà, brunzint com una avioneta, per damunt la brossa insípida d'una muntanya de flors i corones pansides.
dimarts, 8 de novembre del 2011
La vigilància del mort per mil sestercis, a L'ase d'or, d'Apuleu
Benvolguts, us proposo un retorn als origens. Vull dir un retorn a la nostra son de cada dia, allò que ens uneix de debò. Trobo que fa massa dies que no en parlem.
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.
Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)
I llegint llegint, a l'Ase d'or, d'Apuleu, hi he trobat un conte molt interessant, on el protagonista, Telífron, vetlla un cadàver una nit sencera per protegir-lo de les bruixes de Tesàlia, que "mosseguen arreu on poden les cares dels morts i amb això es forneixen de recursos per a l'art màgica". Telífron es vol resistir a la son, però finalment sucumbeix. És un conte de por, i per això mateix no sé si es gaire recomenable, però molt adequat a aquestes nits tan llargues del mes de novembre. Després la cosa no va acabar gaire bé.
Deixat així tot sol per consolar un cadàver, després de fregar-me els ulls i d'armar-los per restar en vetlla, calmava el meu ànim cantussejant. Llavors arribà el crepuscle, i el vespre, i l'alta nit, i l'hora del son més profund, i finalment el cor de la nit. La veritat és que cada cop tenia més por, quan de sobte s'introduí allà dins una mostela, que es plantà davant meu i em clavà una mirada d'allò més penetrant. Tot i ser un animal tan petit, tenia tanta confiança en ell mateix, que em contorbà el cor. Finalment li vaig cridar: "¿Vols anar-te'n, bèstia impura, i amagar-te amb els ratolins, els teus congèneres, abans no et faci tastar immediatament la meva força? Fora d'aquí!" La bèstia girà cua i desaparegué de l'habitació. Però no passà ni un moment, que un son profund em submergí en un instant al fons del tot de l'abisme, de manera que ni el mateix déu de Delfos no hauria distingit fàcilment quin dels dos que jèiem allà estava més mort. Així, inconscient com estava i necessitat jo mateix d'un altre vigilant, era gairebé com si no hi fos...
(trad. Joan Bellès)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
