Sòcrates s'assemblava als silens amb l'interior farcit d'estàtues.

Com veieu no em desvio de Plató i els seus escrits sobre Sòcrates. Escolteu el que diu Alcibíades sobre la seva semblança externa:

"Car segons la meva opinió, aquest home és el més semblant que es pugui a un d'aquells silens que els artesans d'estatuària domèstica representen amb siringues i flautes, els quals, si hom els obre per la meitat, mostren en el seu interior, tot d'estàtues dels déus. I afirmo, també, que s'assembla al sàtir Màrsias. ¿Per què? Doncs, perquè ni tu mateix, Sòcrates, podries negar que, almenys pel que fa a l'aparença externa, ets igual que ells".
I més avall diu:
"Passa tota la seva vida entre els homes pretenent ésser un ignorant i fent broma, però quan es posa seriós i mostra el seu interior, no sé si algú ha vist les estàtues que hi ha a dintre; jo les vaig veure una vegada, totes d'or i tan divines i meravelloses que vaig sentir la imperiosa necessitat de fer tot seguit qualsevol cosa que Sòcrates em manés".
(trad. Eulàlia Presas)

Les llargues meditacions d'en Sòcrates

A l'hora de dormir, em sembla que tots estareu d'acord amb mi, que la millor posició és jeure. En canvi, la posició per reflexionar o meditar..., en això hi ha una gran disparitat d'opinions. El cas d'en Sòcrates és molt original, tal com ho recull El Convit, de Plató en dues ocasions.

"Car, reflexionant i meditant sobre alguna cosa, s'estava dret al mateix lloc des de l'alba i, com que no resolia el problema, no se n'anava, sinó que a peu dret continuava cercant.Va arribar migdia, i els homes que se n'adonaven es deian astorats l'un a l'altre que Sòcrates, des de l'alba, estava reflexionant sobre alguna cosa sense moure's de lloc. Finalment, quan arribà el vespre, alguns dels que s'ho miraven tragueren el jaç a fora -car aleshores érem a l'estiu-, i així jeien a la fresca i mentrestant vigilaven si Sòcrates romandria allí tota la nit. Ell, a peu dret, s'hi quedà fins que apuntà el dia i va sortir el sol. Aleshores, després d'adreçar una pregària al sol, se'n va anar".

I al començament del Convit:
"-El Sòcrates que dieu s'ha retirat a l'entrada dels veïns i allí s'està, a peu dret, i malgrat que el crido no vol entrar.
-És molt estrany el que em dius -exclamà Agató-; i bé, torna'l a cridar i no el deixis anar.
I Aristodem em contà que ell s'hi havia oposat.
-De cap manera, deixeu-lo estar; té aquest costum, i de vegades, apartant-se de la gent, es queda palplantat onsevulla que sigui. Crec que aviat vindrà. No us mogueu doncs, i deixeu-lo."


(trad. Eulàlia Presas)