La Ciril·la d'Eduard Girbal Jaume, un contrapunt a La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors

Ens intriga l'oblit, per no dir el menyspreu, en relació a l'Eduard Girbal Jaume, per part de l'estament cultural del país i el fenòmen editorial associat. És clar que Eugeni d'Ors esrivia La Ben Plantada l'any 1911, i Girbal publicava els seus llibres uns 10 anys després. No poden ser propostes més antagòniques. Però ara dormen els dos, i el temps posa les coses al seu lloc. Compareu la prosa tibada i malaltissa d'Eugeni d'Ors, tan celebrada, tan aplaudida, amb aquest passatge d'Oratjol de la Serra, on el Merder, el marit de la Merdera, explica la història de la Ciril·la...
Ara, déu n'hi do en Girbal...; a vegades el seu sentit de l'humor sobrepassa qualsevol mena de mesura.

"A Galligans, tenen una pena ben forta.
La pubilla, filla única -disset primaveres!- és feliceta, faltada, lirona o tocada del bolet; com vos faci més peça.
I, ademés de beneita -però beneita de tota beneiteria-, és lo més sutze, miserable i repulsiu que poguéssiu imaginar-vos.
Allò de les pagesetes amb la trena d'or a dins del ret, la cara neta, el gipó escotat amb una poncella sobre el pit, el faldellí de seda, el davantalet amb fistó i butxaquetes, mans i braços emmitenats, les mitges calades i les espardenyes diminutes, amb el blanc cabridet d'en Clavé, o sense el blanc cabridet, a la falda, si mai ha sigut veritat, creieu que a mi no m'ha sigut donat de veure-ho més que en els teatres, en els carromatos al·legòrics de la rua de Carnestoltes, en alguna que altra etiqueta de vins o d'olis, o en certes marques de fàbriques de molt relativa importància.
Doncs, tant com aquestes pageses s'allunyen de la realitat viventa en sentit idealista, la pubilleta de Galligans, per exageració i acumulació de circumstàncies, s'allunya i separa, en sentit contrari, del terme mig real.
Comença, la mísera, per ser rossa, d'un ros tan clar que sembla blanc, i lo mateix que els cabells té les celles i les pestanyes. És un cas evident d'albinisme. Això a part, sempre té mal als ulls -que envermellits i lleganyosos, li llagrimegen contínuament- i al nas, que el du sempre ple de crostes i supuracions. És bífia; li penja un ullal, li baveja la barba, i el cau de l'orella li raja, com untat de mel... És llarga de coll -un coll que no ha conegut mai el sabó ni l'aigua clara-, plana de pit com una post i alta com una perxa... Camina tota encorbadeta i arrossega lleugerament una cama, sequeta i neulida... En fi!, Creieu que, si no fos que fa llàstima, inspiraria aversió... Repugna.
I per a que, la pobra, lo que no tinga de llastimós ho tinga d'irònic i sarcàstic, se diu... -serva't, lector, no caiguis!- se diu Ciril·la, i, per amorosir-li més el nom, a Galligans, li diuen -i, seguint l'exemple de Galligans, li diu tothom- la Ciril·leta.
I és des de la infantesa que la Ciril·la està d'aquesta manera... Però, com que menja, beu, dorm, creix -creix sense parar!- i és com una marmota que no es mou d'allà on la deixen ni dóna gaires amoïnos, mai s'havien preocupat els de Galligans de que un metge se la mirés per a dir-hi la seva... Mai, fins ara de poc, que els pares -l'amor de pare cega!- varen atinar en que, si no casaven aquella mena de girafa esquàlida, llacrimosa i encantada de la seva filla, la nissaga dels Galligans s'extingiria per un sempre més...
-Ja hem esset ben deixats, carau! -convingueren pare i mare. "