Babariol, babariol, babarian; una altra cançó de Guilhem de Peitieu

Aquesta cançó que ara escoltareu, canta les virtuts del silenci. Talment com anys després (ens ho diu el Decameró), Masseto de Lamporecchio es fa passar per mut i guanya amb aquest artifici el favor de les vuit monges i l'abadessa d'un convent famós per la seva santedat, de la mateixa manera, el nostre cavaller, molts anys abans, ja havia establert aquesta pràctica.  Sí, les virtuts del silenci, les virtuts del no dir. Ho diuen tots els savis: calleu! I nosaltres afegim: dormiu, dormiu profundament, dormiu amb lucidesa!
Ara veieu els avantatges que podrieu arribar a obtenir...:

Farai un vers, pos mi sonelh,

e'm vauc e m'estauc al solelh;

donnas i a de mal conselh,

e sai dir cals:

cellas c'amor de chevaler

tornon a mals.

Faré un vers perquè tinc son,

mandrejo i m'estiro al solell;

dones hi ha de mal consell,

diré qui són:

les qui d'amor de cavaller

en fan afront.

Donna non fai pechat mortau

que ama chevaler leau;

mas s'ama monge o clergau

non a raizo:

per dreg la deuria hom cremar

ab un tezo.

Dona no fa pecat mortal

si ama cavaller lleial;

mes si ama home clerical

no té raó:

per llei l'haurien de cremar

amb un tió.

En Alvernhe, part Lemozi,

m'en aniei totz sols a tapi:

trobei moiller d'En Guari

e d'En Bernart;

saluderon mi sinplamentz,

per Sain Launart.

A Alvèrnia, ran del Llemosí,

anava sol sense guarnir,

trobo les dones d'en Guarí

i d'en Bernard;

em saludaren planament,

per sant Lleonard.

La una'm diz en son lati:

“O, Deus vos salf, don peleri!

Mout mi senblatz de bel aizi,

mon escient;

mas trop vezem anar pel mon

de folla gent”.

Una em diu en son llatí:

“Que Déu vos guardi pelegrí!

Molt em sembleu d'esperit fi,

a dretcient;

massa veiem anar pel món

la folla gent”.

Ar auzirets qu'ai respondut:

anc no li diz ni bat ni but,

ni fer ni fust no ai mentangut,

mas sol aitan:

“Babariol, babariol,

babarian”.

Ara oireu el que ha vingut,

no li he respost ni bat i but,

tampoc no he dit ferro ni fust,

només aital:

“Babariol, babariol,

babarian”.

“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,

“trobat avem que anam queren!”

“Sor, per amor Deu l'alberguem,

que ben es mutz,

e ja per lui nostre conselh

non er saubutz.”

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen,

“aquí tenim el que volem!”

“Sor, pel bon Déu l'albergarem,

que és ben mut,

i mai per ell, el nostre afer,

serà sabut”.

La una'm pres sotz son mantel

et mes m'en sa cambra, el fornel;

sapchatz qu'a mi fo bon e bel,

e'l focs fo bos,

et eu calfei me volonter

al gros carbos.

Una em va prendre en son mantell,

la seva cambra té un fornell;

allò va ser bonic i bell,

i molt bufó,

vaig escalfar-me de bon grat

amb el carbó.

A manjar mi deron capos,

e sapchatz aig i mais de dos;

et no'i ac cog ni cogastros,

mas sol nos tres;

e'l pans fo blancs e'l vins fo bos

e'l pebr'espes.

De menjar em van donar capó;

sabeu, n'hi havia més de dos;

no hi hagué coc ni marmitó,

només els tres;

el pa era blanc, el vi molt bo,

el pebre espès.

“Sor, s'quest hom es enginhos

e laissa lo parlar per nos,

nos aportem nostre gat ros

de mantenent,

que'l fara parlar az estros,

si de re'nz ment.”

“Sor, si aquest home és enginyós

i deixa de parlar per nós,

portem el nostre gatet ros

sobtadament,

que el farà parlar ben prest

si de res ment”.

L'Agnes anet per l'enoios:

et fo granz et ac loncz guinhos;

et eu, can lo vi entre nos,

aig n'espavent,

qu'a pauc no'n perdei la valor

e l'ardiment.

L'Agnès va anar per l'enutjós:

era molt gran i mostatxós

quan el vaig veure entre nós,

quin espavent,

de poc no perdo el valor

i l'ardiment.

Quant aguem begut e manjat,

e'm despoillei per lor grat;

detras m'aporteron lo chat

mal e felon:

la una'l tira del costat

tro al talon.

Havent begut i ben menjat,

van despullar-me a llur grat;

damunt em van posar el gat,

vil traïdor:

me'l fan passar pel costellam

fins al taló.

Per la coa de mantenen

tir'el chat, el escoisen;

plajas mi feron mais de cen

aquella ves;

mas eu no'm mogra ges enuers

qui m'aucizes.

Per la cua, sobtadament,

tiren del gat, quin escarment;

d'esgarrapades, més de cent;

si fossin més,

jo no m'hagués per res mogut

ni que em matés.

“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,

“mutz es, que ben es conoissen.”

“Sor, del bainh nos apaireillem

e del sojorn.”

Ueit jorn ez ancar mais estei

az aquel torn.

“Sor”, diu l'Agnès a l'Ermessen:

“segur que és mut, bé ho sabem”.

“Sor, ara el bany prepararem

i el sojorn”.

Vuit jorns i escaig em vaig quedar

en aquell forn.

Tant las fotei com auzirets:

cent et quatre-vinz et ueit vetz,

que a pauc no'i rompei mos corretz

e mos arnes;

e no'us puesc dir los malavegz,

tan gran m'en pres.

Les vaig follar com sentireu:

vegades, cent, set, vuit i deu,

el corretjam va venir als peus

i tot l'arnès;

i no us puc dir el mal enutjós

tan gran que he pres.

Monet, tu m'iras al mati,

mo vers portaras el borssi,

dreg a la molher d'en Guari

e d'En Bernat:

i diguas que `per m'amor

aucizo'l cat!

Monet, sortiràs de matí,

duràs el vers al sarroní,

fins a les dones d'en Guarí

i d'en Bernard:

i digues que pel meu amor

matin el gat!

(trad. Salvador Giralt)

Guilhem de Peitieu, el primer trobador, el nostre mestre.

Aquesta cançó és el punt de partida de moltes coses. En Guillem en sabia, sabia dormir al damunt d'un cavall; és per això que l'anomeno mestre. Qui dels nostres associats seria capaç de fer res de semblant? Eren uns altres temps. Era una altra època. Ara dormim en gandules i sofàs, i la majoria al llit. La gent s'ha tornat més còmoda, ens hem tornat més còmodes i estimem el confort. I d'altra banda els cavalls..., els nostres cavalls són tan sorollosos! Però escolteu, escolteu...

Farai un vers de dreit nien:

non er de mi ni d'autra gen,

non er d'amor ni de joven,

ni de ren au,

qu'enans fo trobatz en durmen

sus un chivau.

Faré vers de no res dient:

no és de mi ni d'altra gent,

no és d'amor ni de jovent,

ni res d'aital,

endormiscat l'anava fent

dalt d'un cavall.

No sai en qual hora'm fui natz,

no soi alegres ni iratz,

no soi estranhs ni soi privatz,

ni no'n puesc au,

qu'enaisi fui de nueitz fadatz

sobr'un pueg au.

No sé en quina hora vaig ser nat,

no sóc alegre ni irat,

no sóc feréstec ni apocat,

i tant se val,

que així vaig ser de nit fadat

sobre un penyal.

No sai cora'm sui endormitz,

ni cora'm veill, s'om no m'o ditz;

per pauc no m'es lo cor partitz

d'un dol corau;

e no m'o pretz una fromitz,

per Saint Marsau!

No sé quan sóc ben adormit,

ni quan despert, si no m'ho han dit;

per poc se m'és el cor partit

d'un dol coral;

i no m'importa un comí,

per Sant Marçal!

Malautz soi e cre mi morir;

e re no sai mas quan n'aug dir.

Metge querrai al mieu albir,

e no'm sai tau;

bos metge er, si'm pot guerir,

mor non, si amau.

Estic malalt i em crec morir;

i només sé el que sento dir.

Metge voldré al meu albir,

i no en sé tal;

que serà bo si em pot guarir,

mess si no mal.

Amigu'ai ieu, non sai qui s'es:

c'anc no la vi, si m'aiut fes;

ni'm fes que'm plassa ni que'm pes,

ni no m'en cau:

c'anc non ac norman ni franses

dins mon ostau.

Amiga tinc, no sé qui és:

mai no l'he vist, però l'hi tinc fe;

no em complau ni em fa el pes,

però tant se val:

car no hi ha cap home de bé

al meu casal.

Anc no la vi et am la fort;

anc no n'aic dreit ni no'm fes tort;

quan no la vei, be m'en deport;

no'm prez un jau:

qu'ie'n sai gensor e belazor,

e que mais vau.

Mai no l'he vist i l'amo fort;

mai no m'ha fet favor ni tort;

quan no la veig, n'estic joiós;

m'importa un gall:

sé de bellesa i distinció,

que molt més val.

No sai lo luec ves on s'esta,

si es en pueg ho es en pla;

non aus dire lo tort que m'a,

abans m'en cau;

e peza'm be quar sai rema,

per aitan vau.

No sé el lloc vers on s'està

si és en puig o és en pla;

no goso dir el tort que em fa,

parlar no em val;

i em pesa tant quan amb mi està

que fugir em cal.

Fait ai lo vers, no sai de cui;

e trametrai lo a celui

que lo'm trametra per autrui

enves Peiteau

que'm tramezes del sieu estui

la contraclau.

He fet el vers no sé de qui;

i el trametré en aquell qui

el trametrà de part de mi

envers Peiteau,

perquè em trameti en estotgí

la contraclau.