Ara veieu els avantatges que podrieu arribar a obtenir...:
Farai un vers, pos mi sonelh,
e'm vauc e m'estauc al solelh;
donnas i a de mal conselh,
e sai dir cals:
cellas c'amor de chevaler
tornon a mals.
Faré un vers perquè tinc
son,
mandrejo i m'estiro al solell;
dones hi ha de mal consell,
diré qui són:
les qui d'amor de cavaller
en fan afront.
Donna non fai pechat mortau
que ama chevaler leau;
mas s'ama monge o clergau
non a raizo:
per dreg la deuria hom cremar
ab un tezo.
Dona no fa pecat mortal
si ama cavaller lleial;
mes si ama home clerical
no té raó:
per llei l'haurien de cremar
amb un tió.
En Alvernhe, part Lemozi,
m'en aniei totz sols a tapi:
trobei moiller d'En Guari
e d'En Bernart;
saluderon mi sinplamentz,
per Sain Launart.
A Alvèrnia, ran del Llemosí,
anava sol sense guarnir,
trobo les dones d'en Guarí
i d'en Bernard;
em saludaren planament,
per sant Lleonard.
La una'm diz en son lati:
“O, Deus vos salf, don peleri!
Mout mi senblatz de bel aizi,
mon escient;
mas trop vezem anar pel mon
de folla gent”.
Una em diu en son llatí:
“Que Déu vos guardi pelegrí!
Molt em sembleu d'esperit fi,
a dretcient;
massa veiem anar pel món
la folla gent”.
Ar auzirets qu'ai respondut:
anc no li diz ni bat ni but,
ni fer ni fust no ai mentangut,
mas sol aitan:
“Babariol, babariol,
babarian”.
Ara oireu el que ha vingut,
no li he respost ni bat i but,
tampoc no he dit ferro ni fust,
només aital:
“Babariol, babariol,
babarian”.
“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,
“trobat avem que anam queren!”
“Sor, per amor Deu l'alberguem,
que ben es mutz,
e ja per lui nostre conselh
non er saubutz.”
“Sor”, diu l'Agnès a
l'Ermessen,
“aquí tenim el que volem!”
“Sor, pel bon Déu
l'albergarem,
que és ben mut,
i mai per ell, el nostre afer,
serà sabut”.
La una'm pres sotz son mantel
et mes m'en sa cambra, el fornel;
sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
e'l focs fo bos,
et eu calfei me volonter
al gros carbos.
Una em va prendre en son mantell,
la seva cambra té un fornell;
allò va ser bonic i bell,
i molt bufó,
vaig escalfar-me de bon grat
amb el carbó.
A manjar mi deron capos,
e sapchatz aig i mais de dos;
et no'i ac cog ni cogastros,
mas sol nos tres;
e'l pans fo blancs e'l vins fo bos
e'l pebr'espes.
De menjar em van donar capó;
sabeu, n'hi havia més de dos;
no hi hagué coc ni marmitó,
només els tres;
el pa era blanc, el vi molt bo,
el pebre espès.
“Sor, s'quest hom es enginhos
e laissa lo parlar per nos,
nos aportem nostre gat ros
de mantenent,
que'l fara parlar az estros,
si de re'nz ment.”
“Sor, si aquest home és
enginyós
i deixa de parlar per nós,
portem el nostre gatet ros
sobtadament,
que el farà parlar ben prest
si de res ment”.
L'Agnes anet per l'enoios:
et fo granz et ac loncz guinhos;
et eu, can lo vi entre nos,
aig n'espavent,
qu'a pauc no'n perdei la valor
e l'ardiment.
L'Agnès va anar per l'enutjós:
era molt gran i mostatxós
quan el vaig veure entre nós,
quin espavent,
de poc no perdo el valor
i l'ardiment.
Quant aguem begut e manjat,
e'm despoillei per lor grat;
detras m'aporteron lo chat
mal e felon:
la una'l tira del costat
tro al talon.
Havent begut i ben
menjat,
van despullar-me a
llur grat;
damunt em van posar
el gat,
vil
traïdor:
me'l fan passar pel
costellam
fins al taló.
Per la coa de mantenen
tir'el chat, el escoisen;
plajas mi feron mais de cen
aquella ves;
mas eu no'm mogra ges enuers
qui m'aucizes.
Per la cua,
sobtadament,
tiren del gat, quin
escarment;
d'esgarrapades, més
de cent;
si fossin més,
jo no m'hagués
per res mogut
ni que em matés.
“Sor”, diz N'Agnes a N'Ermessen,
“mutz es, que ben es conoissen.”
“Sor, del bainh nos apaireillem
e del sojorn.”
Ueit jorn ez ancar mais estei
az aquel torn.
“Sor”, diu
l'Agnès a l'Ermessen:
“segur que és
mut, bé ho sabem”.
“Sor, ara el bany
prepararem
i el sojorn”.
Vuit jorns i escaig
em vaig quedar
en aquell forn.
Tant las fotei com auzirets:
cent et quatre-vinz et ueit vetz,
que a pauc no'i rompei mos corretz
e mos arnes;
e no'us puesc dir los malavegz,
tan gran m'en pres.
Les vaig follar com
sentireu:
vegades, cent, set,
vuit i deu,
el corretjam va
venir als peus
i tot l'arnès;
i no us puc dir el
mal enutjós
tan gran que he
pres.
Monet, tu m'iras al mati,
mo vers portaras el borssi,
dreg a la molher d'en Guari
e d'En Bernat:
i diguas que `per m'amor
aucizo'l cat!
Monet, sortiràs
de matí,
duràs el
vers al sarroní,
fins a les dones
d'en Guarí
i d'en Bernard:
i digues que pel
meu amor
matin el gat!
(trad. Salvador Giralt)
(trad. Salvador Giralt)
10 comentaris:
Però en Guarí i en Bernart, on eren?
On eren no ho sé, però jo sempre havia sentit a dir que els muts no parlen.
El Guarí i en Bernart sopaven a Peitieu.
Ho sabeu de cert? Això canvia una mica la perspectiva.
Esteu segur que sopaven a Peitieu?
I que n'has de fer, si sopaven o no sopaven, i què sopaven?
Tinc els meus motius.
El Guarí i en Bernart sopaven a Peitieu; i us puc assegurar que no són muts.
I perquè ho assegureu? Què us han dit?
Resaven. Mare de Déu com resaven! Resaven i cantaven.
Publica un comentari a l'entrada