La dama de Marcabrú i l'ocellet parlador

Vet aquí la segona part de la cançó. Segueixen parlant de les seves coses. El llenguatge dels ocells, tot i que sovint fa una musiqueta molt agradable, és obscur i difícil. Escolteu-lo...

Ges l'estornels non s'oblida;

quant ac la razon auzida,

c'ans ha sa vida cuillida,

del dreg volar no s'alensa.

Tant anet

e volet

e seguet,

e trobet

lo devet;

orguanet,

a chantar comensa.

L'estornell no se n'oblida;

quan la raó és oïda,

la vianda engolida,

pren el vol sense temença.

Molt anà

i volà,

i bregà,

i trobà

on s'està;

s'endreçà,

i a cantar comença.

Sobr'una branca florida

lo francx auzels brai e crida;

tant ha sa votz esclarida

q'ela n'a auzit l'entensa.

L'us declui,

lai s'esdui

truesc'a lui.

“Auzels sui.”

Ditz: “Per cui

fas tal brui

o cals amors tensa?”

Sobre una branca florida

l'ocell franc refila i crida,

amb la veu tan esclarida

que ella escolta amb complaença.

Ja obrí

i sortí

al jardí.

“Au, aquí”,

diu, “per qui

tant brogir,

quin amor et tensa?”

Di l'estornels: “Part Lerida

a pros es tan descremida,

c'anc no saup plus de gandida,

plena de falsa crezensa.

Mil amic

s'en fan ric:

per l'abric

qu'us servic,

lo meric

del chairic

n'aura ses faillensa.”

L'ocell fa: “Enllà Lerida

heu estat malagraïda,

vau privar-lo d'acollida

plena de falsa creença.

Amics mil

fan abril:

molt subtil

i servil,

del mandil

d'or, el fil

haurà sens fallença”.

“Auzels, a tort m'a'nvazida;

mas pos amor no'm ressida,

mas q'ieu no sui sa plevida,

en cug aver m'entendensa.

C'autr'amieu,

no vueill ieu,

e badieu

ses aisieu

don m'eschieu

tug de brieu,

ses far contenensa.

“Ocell no m'has ben servida,

perquè amor no és establida,

i del tot una mentida,

si creus que ha aliança.

Companyó

no vull jo,

ni en saó;

salpicó

pel bufó

beneitó,

sense fer observança.

Az una part es partida

ma fin'amistatz plevida,

son joc revit, si'l m'envida.

Auzels, per ta conoisensa,

so'l diguatz:

qu'en un glatz

lev'e jatz

desiratz;

er l'abatz

as sazatz

que n'ajam lezensa.

No és aquí perquè és partida

la fina amistat que em lliga,

faré envit si ell m'envida.

Ocell, per la coneixença:

vas ferrat,

ben ventat,

puja i bat

el sembrat;

i l'abat

n'haurà grat,

abans la partença.

La cambr'er de cel guarnida,

d'un ric jauzir per jauzida,

c'ab dous baizar s'es sentida

desotz se plat de plazensa.

Vai e'l di

que'l matí

si'aisi,

que sotz pi

farem fi,

sotz lui mi,

d'esta malvolensa.”

La cambra de cel guarnida,

d'un ric gaudi és gaudida,

la besada hi és sentida

davall d'ell amb complaença.

Digues-li

que al matí

sigui aquí.

Sota un pi

farem fi,

sota ell mi,

d'esta malvolença”.

Gent ha la razon fenida,

estornels cui l'aura guid'a

son senhor vas cui s'escrida:

“Vos ai amor de valença

c'als mil drutz

ha rendutz

mil salutz

e pagutz

per condutz

ses trautz

de falsa semensa.

Quan la raó ha finida,

l'estornell que l'aura guia,

vola al seu senyor i crida:

“Porto amor de gran valença:

als mil druts

ha retut

mil saluts;

li ha plagut

fort traüt,

sens tribut

de falsa semença.

S'al mati

l'es aqui

on vos di

e'us mandi,

que s'ardi

del jardi,

e que'us mat e'us vensa!”

Si al matí

sou allí

on diguí

i maní,

en el si

del jardí,

faci mat i us vença!”

L'estornell de Marcabrú

Coneixeu els estornells? Els conec perquè els agrada el raïm madur, i cada estiu els trobo a la meva parra atipant-se. Però Marcabrú va aconseguir el que mai ningú no havia aconseguit abans, i segurament després d'ell tampoc, que li fes de missatger i trametés els seus pensaments a la seva aimia. Va inventar el trobar clus, és el primer de parlar en clus, i redéu com l'he patit aquesta mania!
L'estornell escolta atentament i intenta de retenir el missatge:

Estornell, cueill ta volada:

deman, ab la matinada,

iras m'en un'encontrada,

on cugei aver amia;

trobaràs

e veiras,

per que vas

comtar l'as;

e'ill diras

en eis pas

per qu'es trasalhia.

Estornell, prendràs volada:

demà, amb la matinada,

aniràs per la contrada,

fins on penso tinc l'aimia;

trobaràs

i veuràs,

perquè hi vas

contaràs;

li diràs

curt i ras

que es capté amb falsia.

No sai s'aissi's fo fadada

que no m'am e si'amada;

c'ab una sola vegada

fora grans la matinia,

si'll plagues

ni volgues

qu'o fezes;

per un mes

n'agra tres,

aqui es

de sa companyia.

No sé si va ser fadada,

que no ama i és amada;

per una sola vegada

un gran premi obtindria,

li plagués

i volgués

que ho fes;

un de més

en val tres,

a qui és

de sa companyia.

Ai! com es encabalada

la falza razos daurada:

“Denan totas vai triada”!

Va! ben es fols qui s'i fia;

de sos datz

c'a plombatz

vos gardatz,

qu'enganatz

n'a assatz

so sapchatz,

e mes en la via.

Ai! com és encimbellada

la falsa raó daurada:

“Davant totes va triada”!

Va! ben foll és qui se'n fia;

si els daus bat

són plombats,

mal ginyats,

n'ha enganyat

un plegat,

despatxats

van seguint la via

Per semblant es veziada,

plus que veilla volps cassada;

l'autrier mi fetz far la bada

tota nueg entruesc'al dia.

Sos talans

es volans

ab enguans;

mas us chans

fa'n enfans

castians

de lor felonia.

Semblantment, és ensenyada

com una guilla encalçada;

va deixar-me a l'estacada

tota la nit fins el dia.

El talant

és canviant

amb enganys;

mes un cant

va un infant

adreçant

de traïdoria.

Selui fadet gentils fada

a cui fo s'amors donada;

no fo tals crestianada

de sai lo pairon Elia;

vol'e vai

tot dreit lai,

e'l retrai

qu'ieu morrai

si no sai

consi jai

nuda o vestia.

Va fadar-lo gentil fada,

qui el seu amor donava;

no hi ha hagut cristiana nada

semblant des del pare Elias;

vola i ves

allà on és,

t'escoltés:

moriré,

si no sé

com jagué,

nua o vestida.

Sa beutatz fon ab leis nada

ses fum de creis ni d'erbada;

de mil amics es cazada

e de mil senhors amia.

Marcabrus

ditz que l'us

non es clus;

bad e mus

qui'll vol puls;

c'a raus

part de la frairia.

La beutat li fou donada

sense fum de cols ni herbada;

de mil amics encalçada

i de mil senyors aimia.

Marcabrús

diu que l'us

no és clus;

és obtús

qui en vol plus,

perquè cus

per la minyonia.

De fin'amor dezirada

az una flor pic vairada

plus que d'autruna pauzada.

Paucs fols fai tost gran folia.

Perdo'l grat

de l'abat

Saint Privat;

m'ai pensat

ses cujat

si'm ditz: Mat

que l'amor embria.

De fina amor desitjada,

té una flor ben bigarrada,

més que cap dona pausada.

El foll fa prest gran follia.

Perdonat

és l'abat

Sant Privat.

He pensat,

ben calmat,

si em diu: Mat!,

que l'amor beuria.

Del deslei

que me fei

li faux drei,

e'il m'autrei,

mas sotz mei

aplat sei,

qu'ela'm lass'e'm lia.

El cas greu

que em féu,

tinc per lleu;

sóc ben seu,

a plaer seu

mes sots meu,

fort l'abraçaria.

Jaufré Rudel i el seu amor de lluny

Apreneu, amadors, de Jaufré Rudel i el seu amor de lluny! Aquest també és dels nostres, i molt amic meu.
Diu la llegenda que es va enamorar de la princesa de Trípoli, sense haver-la vist mai, pel que va sentir que dèien d'ella els pelegrins que tornaven d'Antioquia. Va embarcar-se per anar-la a veure i en el viatge es va posar malalt. Conduït a un alberg on el donaven per mort, la princesa el va anar a veure. En saber que era ella, al punt va recobrar l'oida i l'alè, va lloar Déu perquè l'havia mantingut viu fins a poder-la veure, i va morir en els seus braços. La princesa el va enterrar amb gran honor i després, aquell mateix dia, es va fer monja.
Escolteu-lo, escolteu els seus planys:
 

No sap chantar qui so non di,

ni vers trobar qui motz no fa,

ni conois de rima co's va

si razo non enten en si.

Mas lo mieus chans comens'aissi,

com pluz l'auziretz, mais valra, a, a.

No sap cantar qui el so no diu,

ni vers trobar qui mots no fa

i desconeix el rim com va,

si de raó perd el motiu.

Més el meu cant ara sentiu,

com més l'oireu, molt més valdrà, a, a.

Nuils hom no's meravill de mi

s'ieu am so que ja no'm veira,

que'l cor joi d'autr'amor non ha

mas de cela qu'ieu anc no vi,

ni per nuill joi aitan no ri,

e no sai quals bes m'en venra, a,a.

Ningú no s'admiri de mi

si amo ço que mai no em veurà,

al cor goig d'altre amor no hi ha

sinó de la qui mai no he vist,

ni en altre goig no trobo encís,

i no sé pas quin bé em vindrà, a, a.

Colps de joi me fer, que m'ausi,

et ponha d'amor que'm sostra

la carn, don lo cors magrira;

et anc mais tan greu no'm feri,

ni per nuill colp tan no langui,

quar no cove ni no s'esca, a, a.

Cops de joia em fan morir,

l'amor que puny em malmeté

la carn, d'on ve que enflaquiré;

un mal tan greu mai no em ferí,

ni per cap cop tant no llanguí,

no és apropiat i no convé, e, e.

Anc tan suau no m'adurmi

mos esperitz tost no fos la,

ni tan d'ira non ac de sa

mos cors ades no fos aqui;

e quan mi resveill al mati

totz mos bos sabers mi desva, a, a.

Mai suaument no vaig dormir

que en esperit no fos allà, (amb ella)

ni el llast del viure no em pesà

que el cor adés no fos allí; (amb ella)

i en despertar-me de matí

aquell bon gust prest es desfà, a, a.

Ben sai c'anc de lei no'm jauzi,

ni ja de mi no's jauzira,

ni per son amic no'm tenra

ni coven no'm fara de si;

anc no'm dis ver ni no'm menti

e no sai si ja s'o farà, a, a.

Bé sé que no en vaig gaudir

ni ella de mi no gaudirà,

ni per amic mai no em tindrà

ni jurament farà de mi;

mai no em va dir ver ni em mentí

i no sé si mai ho farà, a, a.

Bos es lo vers, qu'anc no'i falhi,

e tot so que'i es ben esta;

e sel que de mi l'apenra

gart se no'l franha ni'l pessi;

car si l'auran en Caersi

En Bertrans e'l coms en Tolza, a, a.

Bo és el vers, mai no hi fallí,

tot el que hi és molt bé està;

aquell qui de mi l'aprendrà

no se n'aparti ni un bocí,

així en Bertran, al Caersí,

l'haurà, i el comte al Tolzà, a a.

Bos es lo vers, e faran hi

calque re don hom chantara, a, a.

Bo és el vers, i faran hi

quelcom que hom bé cantarà, a, a.

(trad. Salvador Giralt)