La dama de Marcabrú i l'ocellet parlador

Vet aquí la segona part de la cançó. Segueixen parlant de les seves coses. El llenguatge dels ocells, tot i que sovint fa una musiqueta molt agradable, és obscur i difícil. Escolteu-lo...

Ges l'estornels non s'oblida;

quant ac la razon auzida,

c'ans ha sa vida cuillida,

del dreg volar no s'alensa.

Tant anet

e volet

e seguet,

e trobet

lo devet;

orguanet,

a chantar comensa.

L'estornell no se n'oblida;

quan la raó és oïda,

la vianda engolida,

pren el vol sense temença.

Molt anà

i volà,

i bregà,

i trobà

on s'està;

s'endreçà,

i a cantar comença.

Sobr'una branca florida

lo francx auzels brai e crida;

tant ha sa votz esclarida

q'ela n'a auzit l'entensa.

L'us declui,

lai s'esdui

truesc'a lui.

“Auzels sui.”

Ditz: “Per cui

fas tal brui

o cals amors tensa?”

Sobre una branca florida

l'ocell franc refila i crida,

amb la veu tan esclarida

que ella escolta amb complaença.

Ja obrí

i sortí

al jardí.

“Au, aquí”,

diu, “per qui

tant brogir,

quin amor et tensa?”

Di l'estornels: “Part Lerida

a pros es tan descremida,

c'anc no saup plus de gandida,

plena de falsa crezensa.

Mil amic

s'en fan ric:

per l'abric

qu'us servic,

lo meric

del chairic

n'aura ses faillensa.”

L'ocell fa: “Enllà Lerida

heu estat malagraïda,

vau privar-lo d'acollida

plena de falsa creença.

Amics mil

fan abril:

molt subtil

i servil,

del mandil

d'or, el fil

haurà sens fallença”.

“Auzels, a tort m'a'nvazida;

mas pos amor no'm ressida,

mas q'ieu no sui sa plevida,

en cug aver m'entendensa.

C'autr'amieu,

no vueill ieu,

e badieu

ses aisieu

don m'eschieu

tug de brieu,

ses far contenensa.

“Ocell no m'has ben servida,

perquè amor no és establida,

i del tot una mentida,

si creus que ha aliança.

Companyó

no vull jo,

ni en saó;

salpicó

pel bufó

beneitó,

sense fer observança.

Az una part es partida

ma fin'amistatz plevida,

son joc revit, si'l m'envida.

Auzels, per ta conoisensa,

so'l diguatz:

qu'en un glatz

lev'e jatz

desiratz;

er l'abatz

as sazatz

que n'ajam lezensa.

No és aquí perquè és partida

la fina amistat que em lliga,

faré envit si ell m'envida.

Ocell, per la coneixença:

vas ferrat,

ben ventat,

puja i bat

el sembrat;

i l'abat

n'haurà grat,

abans la partença.

La cambr'er de cel guarnida,

d'un ric jauzir per jauzida,

c'ab dous baizar s'es sentida

desotz se plat de plazensa.

Vai e'l di

que'l matí

si'aisi,

que sotz pi

farem fi,

sotz lui mi,

d'esta malvolensa.”

La cambra de cel guarnida,

d'un ric gaudi és gaudida,

la besada hi és sentida

davall d'ell amb complaença.

Digues-li

que al matí

sigui aquí.

Sota un pi

farem fi,

sota ell mi,

d'esta malvolença”.

Gent ha la razon fenida,

estornels cui l'aura guid'a

son senhor vas cui s'escrida:

“Vos ai amor de valença

c'als mil drutz

ha rendutz

mil salutz

e pagutz

per condutz

ses trautz

de falsa semensa.

Quan la raó ha finida,

l'estornell que l'aura guia,

vola al seu senyor i crida:

“Porto amor de gran valença:

als mil druts

ha retut

mil saluts;

li ha plagut

fort traüt,

sens tribut

de falsa semença.

S'al mati

l'es aqui

on vos di

e'us mandi,

que s'ardi

del jardi,

e que'us mat e'us vensa!”

Si al matí

sou allí

on diguí

i maní,

en el si

del jardí,

faci mat i us vença!”