La veritat i la mentida, quina gran qüestió! Sempre havíem pensat que dir la veritat era el millor de tots els principis, la pedra angular indispensable del millor edifici, però tot llegint el Tartarí de Tarascó d' Alphonse Daudet, aquest principi ha patit una forta sotragada. Una cosa és dir la veritat, una altra de ben diferent és no mentir. Llegiu, rumieu, dormiu...:
Però... escolteu. Ja és hora que un cop per tots acabem de posar en clar aquesta reputació de mentiders que els del nord han carregat als del migdia. No n'hi ha de mentiders, al migdia. No n'hi ha ni a Nimes, ni a Marsella, ni a Tolosa, ni a Tarascó. L'home del migdia no menteix. S'enganya. No diu sempre la veritat, però ell sempre es pensa dir-la... Les mentides que diu no ho són. Són com si diguéssim un miratge...
Un miratge!... I, si em voleu comprendre del tot, aneu al migdia i ho veureu...Veureu que en aquell diable de terra el sol ho transforma tot i ho fa tot més gran del que és. Veureu que les serralades, no més altes a la Provença que el turonet de Montmartre, us semblaran gegantines; veureu que la Maison-Carrée de Nimes -una joieta de vitrina- us semblarà com Notre-Dame. Veureu... Veureu, ai! que si algun mentider hi ha al migdia és el sol!... El sol, que tot el que toca exagera. Què era Esparta en el temps de la seva esplendor? Era un barri. Què era Atenes? Tot el més, un poblet de segon ordre!... i ja veieu que, al lluny de la història, ens semblen viles immenses! És el sol qui les hi ha tornades!...
(Trad. Santiago Rusiñol)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada