Ilia Ílitx Oblómov, el campió dels dormilegues

Oblómov ens produeix admiració i respecte perquè va molt davant nostre en el camí de la migdiada. Personatge indefinit, aquí teniu la descripció magistral que en fa Ivan A. Gontxarov:

Era un home d'uns trenta-dos o trenta-tres anys, d'estatura mitjana i d'aspecte agradable. Tenia els ulls de color gris fosc i els trets del seu rostre no expressaven cap idea determinada ni cap reflexió. El pensament passejava com un ocell lliure per la seva cara, voletejava pels ulls, es posava sobre els llavis entreoberts, s'amagava dins les arrugues del front, i després desapareixia del tot. Aleshores, la seva cara s'il·luminava amb la llum uniforme de la despreocupació i, d'allí, la despreocupació es traslladava a tota la positura i fins als plecs de la bata.
De vegades, queia sobre els seus ulls l'ombra d'una expressió semblant a la fatiga o a l'ensopiment; però ni la fatiga ni l'ensopiment no podien esborrar ni un sol instant la dolcesa del seu rostre, una dolcesa que era l'expressió dominant i fonamental, no solament de la seva cara sinó de tota la seva ànima. I l'ànima brillava molt sincerament i clarament en els seus ulls, en el somriure, en cada moviment del cap i de les mans. Un observador superficial, un home fred que s'hagués mirat Oblómov de passada hauria dit: "Deu ser un bonifaci, la senzillesa en persona!". Un home més profund i més obert, però, hauria contemplat més estona el seu rostre i se n'hauria anat amb una agradable indecisió i amb un somriure.
Ilià Ílitx tenia un color de cara que no era ni rosat ni bru, ni definitivament pàl·lid, sinó indefinit, o bé ho semblava potser perquè Oblómov tenia la carn més flàccida del que corresponia a la seva edat: podia ser la falta d'exercici, o la falta d'aire pur, o qui sap si una cosa i l'altra. En general, el seu cos, segons que aparentava pel color opac i excessivament blanc del coll, per les mans petites i grassonetes i per les espatlles toves, semblava massa afeminat per ésser el d'un home.
Els seus moviments, fins i tot quan estava inquiet, mantenien una suavitat i un llanguiment no exempt d'una gràcia especial. Quan li pujaven a la cara les preocupacions de l'ànima, la seva mirada s'enterbolia, apareixien arrugues sobre el seu front, i començava el joc dels dubtes, la tristesa i la por; rarament, però, aquesta inquietud es consolidava en forma d'una idea determinada, i encara més rarament es transformava en cap decisió.Tota inquietud es fonia en un sospir i es dipositava en l'apatia i en la somnolència.(...)
Jeure no era per a Ilia Ílitx una necessitat, com ho és per als malalts o per a la persona que té son, ni tampoc una eventualitat com en el cas del qui es troba cansat, ni, finalment, un plaer, com passa amb els dropos. Jeure era, senzillament, el seu estat normal.
(trad. Josep M. Güell. Edicions Proa)