Memòries del subsòl de Fiòdor M. Dostoievski. El mal de queixal i els gemecs de les persones civilitzades

Sempre que tornem a Fiòdor M. Dostoievski ens sorprèn que és tan excessiu. Una succés insignificant, banal, com el mal de queixal..., i ja veureu la que organitza. Però, ara que hi penso, tampoc no és tan insignificant, perquè si l'heu patit...; i a la seva època arrencaven els queixals amb estenalles i l'analgèssic per excel·lència era una bon glop d'aiguardent (o potser això que en diu els wagensheims?). Escolteu com parla a les Memòries del subsòl dels gemecs dels europeus civilitzats del segle XIX:

Ha, ha, ha! Si continueu així acabareu trobant plaer en el mal de queixals! -proferireu amb una rialla.
-I què? També hi ha plaer en el mal de queixals -respondré jo-. A mi em van fer mal els queixals durant un mes sencer; sé de què parlo. En aquest cas, naturalment, l'ennuig no és callat sinó gemegaire; però els gemecs no són sincers, són gemecs maliciosos, i tot se centra en la malícia. Aquests gemecs expressen el plaer de la persona que sofreix; si no hi trobés plaer deixaria de gemegar. Acabo de trobar un bon exemple, sí senyors, i miraré de desenvolupar-lo. Aquests gemecs expressen, en primer lloc, la inutilitat del vostre dolor, tan humiliant per a la vostra consciència; expressen totes les lleis de la naturalesa, que us importen un rave, és cert, però a causa de les quals esteu sofrint, mentre que ella no pateix. Pels gemecs sou conscients que no hi ha un enemic, però que el dolor existeix; sou conscients que malgrat tots els Wagenheims possibles, sou completament esclaus de les vostres dents; si algú ho vol, els queixals deixaran de fer-vos mal, però si no ho vol, us turmentaran encara durant tres mesos més; i que si us negueu a resignar-vos i continueu protestant, només us quedarà el consol de flagel·lar-vos o picar la paret amb el puny tan fort com sigueu capaços; i res més, absolutament res més. Bé, doncs, amb aquestes ofenses sagnants, amb aquestes rialles no se sap de qui, comença finalment el plaer que de vegades pot portar fins a la voluptuositat més intensa. Us vull demanar, senyors, que de vegades pareu atenció en els gemecs d'un home educat del segle XIX que estigui patint de mal de queixals; observeu que al segon o tercer dia deixarà de gemegar de la forma com ho feia el primer dia, és a dir, que ja no gemegarà únicament pel mal de queixals; no gemegarà com un pagès graponer qualsevol sinó que ho fa una persona afectada pel progrés i la civilització europea; com una persona "arrencada de la terra i de les tradicions populars", com es diu ara. Els seus gemecs esdevenen agressius i perversos, i no s'interrompen ni de dia ni de nit. I aquesta persona sap prou bé que no en traurà res, de gemegar; sap millor que ningú que s'està esgargamellant i està irritant els altres inútilment; sap que fins i tot el públic davant del qual s'està esforçant, i la seva pròpia família, l'escolten amb disgust, no se'l creuen gens ni mica i dintre seu estan convençuts que podria ben bé gemegar d'una altra manera, sense tants refilets i tantes floritures, i que si ho fa així és per pura malícia i dolenteria. Doncs bé, és precisament en aquesta ignomínia i en la consciència d'aquesta ignomínia, on rau la voluptuositat."Us molesto? Us destrosso el cor i no deixo dormir ningú de casa? Doncs no dormiu, sentiu vosaltres també a cada moment que em fan mal els queixals.Ara ja no sóc per a vosaltres l'heroi que pretenia ser, sinó un miserable i un rufià.Bé, doncs, i què! M'alegra que ho hàgiu descobert. Us fastigueja sentir els meus gemecs mesquins? Pitjor per a vosaltres; encara penso fer un xiscle més desagradable..."
(trad. Raquel Ribó)

En Sèneca i l'esport

En Sèneca, tal com passa amb alguns dels nostres associats i molts estudiosos que hem conegut arreu, no era gaire amic de fer exercici físic. Escolteu alguna de les seves opinions en les cartes a Lucili:

Car es cosa nècia, car Lucili, i de tot en tot desdient d'un home instruït, d'ocupar-se a exercitar els músculs i eixamplar el coll i reforçar el pit; quan t'hauràs benauradament engreixat i se t'hauran inflat els músculs, no igualaràs mai les forces d'un bou corpulent, ni faràs el seu pes. Afegeix-hi encara que una major feixuguesa corporal aclapara l'esperit i el torna menys àgil. En tant que puguis, doncs, atermena el teu cos i eixampla l'espai a l'esperit. Moltes incomoditats resulten de dedicar-se a aquelles cures. Primerament, els exercicis que amb llur treball esgoten l'esperit i el tornen inhàbil per a l'atenció i per als estudis més severs; després una alimentació abundant que esmussa la intel·ligència.
Hi ha exercicis breus i fàcils que cansen el cos de pressa i estalvien temps, del qual, primer que res, s'ha de tenir compte: la carrera, el moviment de les mans amb algun pes, i el salt, sia en altura, sia en llargada, sia aquell que podem anomenar saliar, o més deshonrosament "salt del ful·lo"; de qualsevol d'aquests, adopta'n un us planer i fàcil. Facis el que facis, torna aviat del cos a l'ànima; de dia i de nit exercita-la; un treball modest basta per a nodrir-la. Ni el fred, ni la calor, ni tan sols la vellesa, no impediran aquest exercici; conrea, doncs, aquest bé que els anys sempre milloren.
(trad.Carles Cardó)
.