dilluns, 19 de novembre de 2012

El Robespierre, entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera

Benvolguts, amb molt de treball i esforç, he aconseguit de restablir el que em sembla és un dels més interessants poemes del Pollastret, el Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre, o altrament dit, "entrepà de truita a la francesa". Aquí us el lliuro, sortit directament del meu teclat; una aguda reflexió sobre les limitacions del poder, i els seu perills. Que estigueu bons.


Maximilien-François-Marie-Isidore de Robespierre
(entrepà de truita a la francesa amb un lleuger escapçament a la capçalera)


Aquí tenim en Robespierre,
un home fi i cultivat,
d'esperit despert,
a qui agrada saludar
la distingida concurrència
amb protocol estudiat;
inclina als peus, complimentós,
la testa altiva,
i diu amb veu enrogallada:
“Estigueu bons, sigueu sencers,
no passeu ànsia,
pel que vulgueu, en confiance,
ara treballo de cuiner.”

Tallava testes a desdir
fins gairebé abans d'ahir,
però quan es va acabar la festa
es va tornar persona honesta.
El trobareu prop dels fogons
potser amb els ulls enyoradissos
d'aquells bons temps rodoladissos,
però tanmateix,
per fer passar l'ensopiment,
el seu enginy sempre amatent
a produir una sorpresa,
acaba d'inventar
la truita a la francesa.

Un parell d'ous molt ben triats,
ben debatuts i remenats,
un pols de sal per donar gust;
oli d'oliva, però ben just,
i la paella en el seu lloc,
damunt del foc.
Quan sentis l'oli fer rum-rum
i que treu fum,
no pots badar, sense trigança
-talment et fessin rei de França!-,
aboca prest l'esgrogueït
en aquell fons arrodonit.
Un tel ben prim es va engreixant...,
el groc es torna més brillant...,
sobre el fons noir un edredon...
que va llevant, que va llevant
(talment al prat, le papillon
es va esbargint,
movent amb gràcia els alerons).
Volta per aquí, volta per allà
-hi fa bonic el teu xiular!-,
amb la forquilla, embolicant,
com un vailet saltataulells
atrafegat a fer fardells.
I el parell d'ous tan ben tractats

-tothom ho sap, són delicats
el batibull els té baldats-,
van murmurant...:
“Acotxa un poc!; acotxa un poc!,
però que no ens punxi el forquillot!”
Ara atenció que arriba el risc,
i no s'hi val a fer el badoc;
la capitomba és a barrisc:
després del triple salt mortal
cal entomar-la dintre el llit!;
i sacsejar amb suavitat,
que pugui dir: “Quin benestar,
que bé que em moc,
era veritat que és un bon coc!”
I en posar al plat, i apagar el foc,
el darrer toc.
I tot això qui ho fa millor
que el savoir faire
d'en Robespierre?

Tallava testes a desdir
fins gairebé abans d'ahir,
però quan es va acabar la festa
es va tornar persona honesta.
El trobareu prop dels fogons
potser amb els ulls enyoradissos
d'aquells bons temps rodoladissos,
però tanmateix,
per fer passar l'ensopiment,
el seu enginy sempre amatent
a produir una sorpresa,
acaba d'inventar
la truita a la francesa.