Catherin von Baumann, el clàssic de frankfurt amb mostassa

Aquí ens arriba una altre poema del Pollastret, en aquest cas hauríem de dir una cançó. Una cançó de cabaret, això salta a la vista. El que no hem pogut escatir és la música (la partitura és absolutament indesxifrable), però seria molt bonic que alguna Dietrich algun dia s'animés a interpretar-la, podria ser aquí en la intimitat de la nostra associació, o tan se val en quin indret; hi hauria quorum, vindríem tots! I seria una bona excusa per tornar-nos a trobar i fer una bona dormida.
I d'altra banda, quin és l'origen d'aquesta cançó tan suggeridora? En Joan Morros, en els seus viatges per Alemanya, va conèixer realment la Catherine von Baumann? Era una amiga del Pollastret? És tot plegat una invenció?

Catherine Von Baumann

El món, senyors, a tots ens fa la guitza,

un bon moment és cosa d'un instant,

i cada instant una causa perduda

que se'n va avall seguint el curs del Main.

I a sobre el dia a vegades hi ajuda,

quan t'aclapara el cel ennuvolat,

el gris del cel com el color de l'aigua,

i el transit dens de totes les ciutats.

Però aquesta nit se t'han girat les cartes,

quan has topat amb la sort en el Main:

sobtadament, la dolça Catherine,

que t'esperava per fer-te costat.

Quan passegem amunt i avall de Frankfurt,

Günthersburg park, Nied, Frankensteiner Platz,

i des del cim de l'altíssim Maintower

una catifa ens torna al nostre riu,

allò és l'Eden i la Porta Daurada,

perquè l'amor trastorna els sentiments,

som com dos nens a la Ciutat Prohibida:

piquem de mans i ens escapem corrents!

I si un banquer que està podrit de quartos,

em diu que hi vagi des del seu cotxàs,

saps què li dic?: “si vaig amb limosina!,

amb en Joan Morros, penjada al seu braç!”,

I les estrelles protesten la ciència,

és la ciutat un cel d'enamorats!,

i és amb la nit que brilla l'existència,

tu i jo, la nit, i el silenci dels gats.

Després la nostra adelerada pensa,

busca repòs en un indret tranquil,

i així acabem ficats a la taverna,

us diré el nom: Die Taverne Bill.

Una salsitxa autèntica de frankfurt,

molt ben sucada amb mostassa del marroc,

que llisqui dins d'un pa de quatre xavos,

i amb un picant que cremi com el foc!

I quan demana, el mosso, la beguda,

no dubtem gens el que hem de demanar,

“escolta noi, allò de l'altre dia,

d'Aigua del Rin els gots han de vessar!”

I allà asseguts davant la taula plena,

ai quina festa, la nostra convenció!

frankfurt, mostassa, i la sort: lluna plena,

plena de vi, i de tu, i de mi...