L'hivern ens convida a la lectura. Ens han vingut a les mans algunes comèdies de Plaute. De primer Els Bessons (ed. adesiara), traduida admirablement per Esther Artigas; tan admirablement i fresca, que m'ha semblat que Plaute era entre nosaltres i a punt d'entrar per la porta del Balneari. Aquí n'hi ha més d'un que està entusiasmat.
Però aquesta confusió sobre la identitat en la qual es basa Els Bessons, és un pou sense fons. El millor humor fa trontollar la solidesa del món, i aquesta solidesa té el seu origen en la identitat individual (sí, l'ego, el super ego i tota la requincalla). El que és cada un de nosaltres, la seva diferenciació dels demés, és la pedra angular del temple de la nostra cultura i de les nostres coordenades, i per això moure-la...; redéu, les complicacions que porta! És un tip de riure. En una altra comèdia, Amfitrió, la cosa arriba al paroxisme. Mercuri en persona, per afavorir els afers amorosos de Júpiter, suplanta Sòsia, un esclau, i amb això submergeix Sòsia en el desconcert més absolut.
SÒSIA. -Et dic que visc ací, i que sóc esclau dels d'ací.
MERCURI. -¿Saps què? Jo avui et faré pujar de posició, si no te'n vas.
S. -De quina manera?
M. -Se t'emportaran a pes de braços, en comptes d'anar-te'n pel teu peu, si jo agafo un bastó.
S. -Però, si dic que sóc una persona del servei d'aquesta casa!
M. -Veges, si et plau, que de pressa vols rebre, si no te'n vas; i tot seguit!
S. -¿Tu tens la pretensió, al moment que arribo de l'estranger, d'impedir-me l'entrada a casa?
M. -¿Ací és casa teva?
S. -Et dic que sí.
M. -Doncs ¿qui és el teu amo?
S. -Amfitrió, que ara és al davant de les legions tebanes; amb el qual és casada Alcmena.
M. -¿Què dius? ¿Com és el teu nom?
S. -Els tebans m'anomenen Sòsia, fill de Davus.
M. -Oh cúmul d'atreviment! Pel teu malastre has vingut ací avui, amb aquest ordit de mentides, amb aquest teixit d'enganys!
S. -No pas! Vinc amb un teixit de llana, i no d'enganys.
M. -Una altra mentida! De fet vens amb els peus, no amb un teixit.
S. Sí, ben cert!
M (anant a pegar-li). -El cert és que ara té!, per la teva mentida.
S. -El cert és que no ho vull pas, per Pol·lux!
M. -Per Pol·lux!, el cert és que ho tindràs sense que ho vulguis. (Li pega) Aquest "cert" sí que és segur, no és pas matèria opinable.
S. -Et demano mercè!
M. -¿Goses dir que ets Sòsia, essent-ho jo?
S. -Estic perdut!
M. Encara dius massa poc, pel que t'espera. ¿De qui ets, ara?
S. -Teu; perquè te m'has fet teu, per dret d'ús, amb els punys. Auxili, ciutadans de Tebes!
M. -I encara crides, botxí! Parla, ¿per què has vingut?
S. -Per tal que hi hagués algú que tu apunyaguessis.
M, -¿De qui ets?
S. -D'amfitrió, et dic jo, Sòsia.
M. -Doncs, per això encara rebràs més, perquè dius gallofes. Sóc jo Sòsia, no tu.
S. -Facin els déus que ho siguis tu, i que jo et tustés!
M. -¿Encara rondines?
S. -Ja callo.
M. -¿Qui és el teu amo?
S. -Qui tu vulguis.
M. -Doncs, que? ¿Quin nom tens, ara?
S. -Cap, llevat d'aquell que tu manaràs.
M. -Tu deies que eres Sòsia, d'Amfitrió.
S. -M'havia equivocat. "Soci d'Amfitrió", volia dir que era.
M. -Ah, ja sabia jo que no hi ha, entre nosaltres, cap altre esclau Sòsia, llevat de mi. Perds el seny!
S. -Tant de bo que a tu t'hagués passat el mateix amb els teus punys!
M. -Sóc jo, aquell Sòsia que tu suara em deies ésser.
S. -Et prego que em sigui permès de parlar-te havent fet pau, perquè no em peguis.
M. -No: més aviat hi hagi treves per una estona, si vols dir quelcom.
S. -No parlaré sinó feta la pau, vist que, en matèria de punys, tu ets el més fort.
M. -Digues el que vulguis, no et faré mal.
S. ¿Em refio de la teva paraula?
M. -Refia-te'n.
S. -¿I si no m'ho compleixes?
M. -Aleshores, la ira de Mercuri caigui damunt Sosia!
S. -Escolta bé: ara m'és permès de dir en llibertat el que vulgui. Jo sóc Sòsia, l'esclau d'Amfitrió.
M. -¿Una altra vegada?
S. -He fet la pau; he fet un pacte! El que dic és veritat.
M (amenaçant-lo). -Té!
S. -Com et plagui, fes el que et plagui; puix que, en matèria de punys, ets el més fort. Però, facis el que facis, això, per Hèrcules!, no ho callaré pas.
M. -Mai, tu vivint, avui no aconseguiràs que jo no sigui Sòsia.
S. -I, per Pòl·lux!, tu tampoc no em faràs canviar d'amo, de manera que jo no sigui dels nostres. Entre nosaltres no hi ha altre esclau Sòsia llevat de mi, que vaig anar-me'n d'aci amb Amfitrió, cap a l'exèrcit.
M. -Aquest home no està bé del cap.
S. -El defecte que m'atribueixes, ets tu qui el té. -(A part.) Què, malvinatge! ¿No sóc jo Sòsia, l'esclau d'Amfitrió? ¿Per ventura aquesta nit no ha arribat del Port Pèrsic la nostra nau, que m'ha portat? ¿No m'ha enviat ací el meu amo? ¿Per ventura no estic ara parat davant del nostre casal? ¿No porto un fanal a la mà? ¿No parlo? ¿No estic despert? ¿Per ventura aquest no m'ha pegat, fa un moment, a cops de puny? Ho ha fet, per Hèrcules!, que, pobre de mi, encara les barres em fan mal! ¿Què dubto, doncs, o per què no entro a casa nostra?
M. -¿Què, a casa vostra?
S. -Així és, en efecte.
M. -Tot el que acabes de dir t'ho has inventat: sóc jo Sòsia d'amfitrió. Ben cert, aquesta nit la nostra nau ha llevat l'àncora del Port Pèrsic; i hem assaltat la ciutat on regnà Pterelau, i lluitant hem pres per les armes les legions dels telèboes, i Amfitrió en persona ha mort el rei Pterelau a la batalla.
S. -Dubto de mi mateix sentint-li-ho dir: Perquè el que és aquest, retreu punt per punt el que allí s'ha fet. -Però, digues: ¿quin present ha estat donat a Amfitrió pels telèboes?
M. -La tassa d'or en la qual solia beure el rei Pterelau.
S. -Ho ha dit! -¿On és ara la tassa?
M. -En una caixeta: és segellada amb el segell d'Amfitrió.
S. -I en aquell segell, digues, ¿què hi ha?
M. -El Sol ixent, amb la seva quadriga. ¿Per què em vols caçar, botxí?
S (a part.) -Ha guanyat en les proves: m'hauré de cercar un altre nom. No sé d'on ha pogut veure tot això. Però ara sí que l'atraparé; perquè el que jo he fet tot sol, sense que ningú hi fos, dins la nostra tenda, això mai no ho podrà dir, avui. -Si tu ets Sòsia, quan les legions combatien més acarnissadament, ¿què has fet tu a la tenda? Em dono per vençut, si ho dius.
M. -Hi havia una bóta de vi; em vaig omplir una ampolla.
S. -Va pel bon camí.
M. -Aquesta ampolla, la vaig buidar del seu vi, tan pur com havia eixit de l'entranya materna.
S. -El fet és aquest, que vaig beure-m'hi una ampolla de vi pur. Dirieu que era allí dins, amagat en aquella ampolla!
M. -¿Què, ara? ¿No t'he convençut, amb proves, que tu no ets Sòsia?
S. -¿Tu dius que jo no sóc jo?
M. -I si no digués que no, ¿què, aleshores: jo qui seré?
S. -Juro per Júpiter que ho sóc jo, i que no dic falsia.
M. -I jo, juro per Mercuri que Júpiter no et dóna fe. Perquè estic segur que em creu més a mi sense jurar que no a tu jurant.
S. -Doncs ¿qui sóc almenys, si no sóc Sòsia? T'ho pregunto.
M. -Quan jo no vulgui ésser Sòsia, sigues Sòsia en bona hora; però ara, mentre que ho sóc jo, rebràs, si no te'n vas, desconegut!
S (a part). -Vaja, per Pòl·lux!, quan me'l miro i recordo la meva fesomia, tal com sóc (sovint l'he examinada al mirall), no pot assemblar-se'm més. Porta el mateix capell i vestit: m'és tan igual com jo mateix. La cama, el peu, l'alçada, el tallat dels cabells, els ulls, el nas i els llavis, les galtes, el mentó, la barba, el coll: tot! ¿Què hi calen més paraules? Si té l'esquena cosida de cicatrius, cap semblança no pot ésser més semblant. Però quan hi penso, vaja!, sóc el mateix de sempre. Conec l'amo, reconec el nostre casal; tinc tot el meu seny i els meus sentits! No faig cabal del que diu. Deixa'm trucar la porta!
M. -¿On vas?
S. -A casa.
M. -Encara que pugessis a la quàdriga de Júpiter per fugir d'ací, amb prou feines podries evitar el teu malastre.
S. -¿És que, per ventura, no puc fer saber a la meva mestressa el que ha manat el meu amo?
M. -A la teva mestressa fes-li saber el que vulguis; a la nostra, no deixaré que t'hi acostis. Que si m'enfelloneixes, avui t'emportaràs d'ací una esllomadura.
S. -Més m'estimo anar-me'n. -(A part.) Déus immortals, imploro la vostra fe! ¿On m'he mort? ¿On m'he canviat? ¿On he perdut la fesomia? ¿O per ventura m'he deixat allí, si potser me n'he oblidat? Car aquest, certament, posseeix tota l'aparença que jo, abans d'ara, tenia. En vida, em fan el que mai ningú no em farà en mort. Aniré al port i contaré al meu amo això tal com s'ha esdevingut. Mentre ell, també, no em reconegui!... Júpiter ho faci; que així avui, cap ras i sense cabell, em posaré la barretina dels lliberts. (Se'n va.)
(trad. Marçal Olivar)
dijous, 14 de febrer del 2013
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
I Terenci?
Si Plaute és el pare i la mare, Terenci qui és?
Publica un comentari a l'entrada