Benvolgudes i benvolguts en la migdiada, arriba la primavera! Au, alceu-vos del llit, és hora de sortir a prendre l'aire.Que allò que ens uneix no ens perdi en l'oblit d'aquest món! Sí, seguim el consell que ens dóna Geoffrey Chaucer a l'inici dels seus contes de Canterbury:
"Quan l'abril, amb els seus fragants ruixats, ha travessat d'arrel la secada de març, i ha banyat cada vena amb el líquid la virtud del qual engendra la flor; quan Zéfir també, amb dolç alè, ha inspirat tendres brots en boscos i garrigues; quan el jove sol ja ha fet en Àries la segona meitat del seu curs i els ocellets -que dormen amb els ulls oberts- fan melodia, car la natura els esperona en ses coratges; aleshores la gent desitja pelegrinar, i alguns amb palmes cerquen platges foranes i llunyans santuaris famosos. Molt especialment, des de tots els comtats d'Anglaterra n'hi ha que van a Canterbury, a visitar el sant màrtir benaventurat que els ha ajudat quan estaven malalts".
(trad. Victòria Gual/Quaderns Crema)
Companys, digueu amb mi: nosaltres també hi anirem, saltarem del llit, posarem els peus en el terra encara enfredorit per la hivernada..., i ens calçarem les sabates de caminar. Sí, nosaltres també volem visitar la tomba del sant màrtir benaventurat que tant ens va ajudar quan estavem malalts!, i sobretot volem escoltar els piu-piu dels ocellets que dormen amb els ulls oberts!
Però era ben curiosa la trepa amb la qual va coincidir en Geoffrey a l'hostal del Tabard; la trobo tan curiosa que no puc estar-me d'oferir-vos dos retrats, tal com el mateix Geoffrey ens explica en el començament dels seus contes, on només s'oblida, per cert, de descriure's ell mateix. Escolteu, i guardeu-vos d'aquests personatges.
Primerament un algutzir, que estem segurs era un bon roncador i amic de la migdiada:
"També venia un algutzir dels tribunals eclesiàstics, que tenia la cara encesa com un querubí, plena de grans, i les parpelles inflamades. Era calent i luxuriós com un conill. Tenia crostes a les negres celles i la barba esclarissada. La seva cara esfereÏa la canalla! No hi havia mercuri, litargiri, sofre, bòrax, cerussa, crémor tàrtar, ni cap ungüent dels que netegen i cremen que el pogués ajudar, a desempellegar-se de les seves pústules blanques, i dels furóncols a les galtes. Li agradaven molt els alls, les cebes i els porros i el vi negre fort, de color de sang. Quan en bevia, xerrava i cridava com un boig i tot el que deia era en llatí... S'havia après un parell o tres de termes d'algun decretal -no és gens estrany, sentint-ho tot el dia-, i ja sabeu que un gaig sap dir "Pepeta!" tan bé com el papa.Però si algú el posava a prova, se li acabaven els recursos i sempre sortia amb el "Questio quid iuris". era un bergant molt afable i considerat; enlloc no trobarieu millor company. Per un quart de galó de vi, permetia a un minyó viure amb la seva concubina durant un any, excusant-lo del tot. Secretament, ell també feia de les seves! Si algú li queia bé, li ensenyava de no témer, en un cas així, l'excomunió de l'ardiaca, a menys que tingués l'ànima al moneder: perquè era al moneder on el castigarien. "El moneder és l'infern de l'ardiaca", deia ell. Però no se m'escapa que deia gran mentida. Cal que tot home culpable temi l'excomunió, ja que l'excomunió mata, així com l'absolució salva; Déu-nos en guard d'un "significavit"...
I segonament una monja priora, que més aviat ens sembla que dormia amb un ull obert:
"Hi havia també una monja priora que somreia d'una manera molt natural i modesta. El seu jurament més fort era per sant Eloi. Es deia Madam Englantina. Cantava molt bé el servei diví, entonat com cal pel nas, i parlava un francès bonic i elegant, d'acord amb l'escola de Straford-at-Bow, ja que el francès de París li era desconegut.
a taula tenia maneres impecables. Ni un mos no li quei dels llavis, i no sucava els dits gaire endins en la salsa. Prou sabia portar-se un tall a la boca i vigilar que ni una gota no li anés a la pitrera! Prenia gran plaer en les bones formes. S'eixugava el llavi superior tan bé, que quan havia begut no li quedava cap marca de greix a la copa, i se servia el menjar molt correctament. No hi ha dubte que era ben educada, simpàtic i amable. S'esforçava per emular les maneres cortesanes i comportar-se amb majestat, per tal de ser respectada.
Pel que fa als seus sentiments, era tan caritativa i compassiva que plorava quan veia un ratolí mort o ferit en una ratera. Tenia uns gossets que alimentava amb carn rostida i pa blanc del més fi, i plorava amargament si se li'n moria un o si algú els estovava amb un bastó. Tenia el cor i la consciència molt tendres.
Duia una toca amb plecs, molt ben posada. Tenia el nas ben format, els ulls grisos com el vidre, i la boca petita, vermella i delicada. També tenia un bon front: em sembla que li feia quasi un pam d'ample. I no era baixeta, no! Em vaig fixar que portava una capa molt elegant. Al braç hi duia un rosari de corall, amb grans divisoris verds, i penjat del rosari un fermall d'or molt brillant, amb una lletra A coronada en una banda i la inscripció "Amor vincit omnia" en l'altra. L'acompanyava una altra monja, que li feia de secretària, i tres sacerdots."
