Una tensó de Giraut de Bornelh

No sabem qui és l'enamorat de la cançó, però pateix, pateix molt. El seu conseller a vegades no sembla gaire compassiu.

I

-Ai las, com mor! -Quez as, amis?

-Eu sui trais!

-Per cal razo?

-Car anc jorn mis m'ententio

en leis que'm fetz lo bel parven.

-Et as per so to cor dolen?

-Si ai.

-As enaissi to cor en lai?

-Oc eu, plus fort.

-Est donc aissi pres de la mort?

-Oc eu, plus fort que no us sai dir.

-Per que't laissas aissi morir?

-Ai las, sóc mort! -Que tens, amic?

-Que m'han traït!

-I la raó?

-Perquè un jorn vaig parar atenció

en la qui es mostrà complaent.

-I vas per això amb el cor dolent?

-Sí, ai.

-Ella al teu cor porta l'esglai?

-Del tot, molt fort.

-Et trobes doncs pres de la mort?

-I tant, tan fort que no ho sé dir.

-Per què et deixes així morir?

II

-Car sui trop vergonhos e fis.

-No l'as re quis?

-Eu, per Deu, no!

-E per que menas tal tenso,

tro aias saubut so talen?

-Senher, fai me tal espavent.

-Que'l fai?

-S'amors que'm ten en greu esmai.

-Be n'as gran tort;

cudas te qu'ela t'o aport?

-Eu no, mas no'm n'aus enardir.

-Trop poiras tu to dan sofrir.

-Sóc massa vergonyós i fi.

-Però li has de dir!

-Jo?, per Déu, no!

-I perquè menes tal cançó

sense saber el seu sentiment?

-Senyor, em fa gran espavent.

-Que dius?

-L'amor que em torna pensatiu.

-És un gran tort;

penses que ella et darà conhort?

-Jo no, mes no em goso atrevir.

-Massa podràs el dany sofrir.

III

-Senher, e cals conselhs n'er pres?

-Bos e cortes.

-Er lo'm diatz!

-Tu venras denan leis viatz

et enquerras les de s'amor.

-E si s'o ten a dezonor?

-No't chal!

-E s'ela'm respon lach ni mal?

-Sias sofrens,

que totztems bos sofrire vens!

-E si's n'apercep lo gilos?

-Adonc n'obraretz plus ginhos.

-Deu-me Senyor un consell ben prest!

-Bo i honest.

-I doncs, digueu!

-Aniràs prompte allà on seu

i la requeriràs d'amor.

-I si ho pren a deshonor?

-No't val!

-I si el que em diu em fa molt mal?

-Sigues sofrent,

que bé sofrir torna sabent!

-I si se n'adona el gelós?

-Caldrà sigueu més enginyós.

IV

-Nos? -Oc be. -Sol qu'ilh o volgues!

-Er. -Que? -Si'm cres.

-Crezutz siatz!

-Be te sera tos jois doblatz,

sol lo dichs no't fassa paor.

-Senher, tan senti la dolor

mortal,

per qu'es ops c'o partam egal!

-Er donc tos sens

que te valh'e tos ardiments!

-Oc, e ma bona sospeissos.

-Garda te que gen t'i razos!

-Jo? -Sí -Tan sols ella ho volgués!

-Va -Què? -Creu més!

-Cregut seràs!

-Doncs ara el teu goig doblaràs,

només que el dir no et faci por.

-Senyor, he sentit tant de dolor

mortal,

que cal partir-lo a parts iguals!

-Els teus intents

facin valer els teus ardiments!

-Sí, i que sigui venturós.

-Guardat de no ser gens dubtós!

V

-Razonar no'm sabrai ja be.

-Dias, per que?

-Per leis garar.

-No'm sabras donc ab leis parlar?

Est aissi del tot esperdutz?

-Oc, can li sui denan vengutz...

T'espertz?

-Oc eu, que no sui de re certz.

-Aital fan tuchs

cilh que son per Amor perduch.

-Oc, mas eu forsarai mo cor!

Era non o torns en demor!

-Mai no sabré raonar bé.

-Digues per què?

-Pel seu mirar.

-No sabràs amb ella parlar?

Així direm que és tot perdut?

-Sí, quan li sóc davant vingut...

-Et perds?

-Sí, i de res no estic cert.

-És ben sabut

d'aquells qui són d'Amor enduts.

-Sí, més jo esforçaré el meu pit.

-Fes-ho aviat sense respit!

-Be m'a aduch

Amors a so, que sabon tuch,

que mal viu qui deziran mor,

per qu'eu no sai plnher mo cor.

-Bé que m'ha dut

Amor, allò que és ben sabut:

que mal viu qui desitjant mor;

d'aquí que no em sé plànyer el cor.

-Vas to desduch

vai, amics, ans c'o sapchon tuch,

per que no perdas to resor;

que levet perd om so demor!

Sigues endut,

i ves, amic, desconegut

perquè no deixis de ser ardit,

que és fàcil perdre el dolç delit.

(trad. Salvador Giralt)