John Fante i la Santa Mare Església Catòlica

Els bibliotecaris de la nostra associació, en Polo i en Licor, els últims mesos han anat d'estudis (encara que no he pogut treure l'aigua clara de quina mena d'estudis han fet, i tampoc no he acabat d'entendre on han anat); i han tornat amb energies renovades. Ara canvien els llibres de lloc, i n'han portat de nous. Hi ha molta activitat a la biblioteca. He ensopegat amb una bona pila de llibres editats els últims anys, i n'hi ha dos, d'un tal John Fante, que es queden ben a prop d'arribar a ser obres mestres. Sobretot el primer: "La germandat del raïm". El segon: "Plens de Vida", té un passatge que m'ha semblat especialment interessant. Escolteu el pare John:

El pare John va picar de mans, se les va fregar fort i va dir:
-Bé, anem al gra, Fante, la seva dona vol entrar a la Santa Mare Església Catòlica. ¿Objeccions?
-Cap ni una, pare.
I era la simple veritat. No hi podia haver cap objecció. Segurament m'hauria agradat que anés d'una altra manera, que hagués ajornat la seva decisió per a més tard, però allò era una altra història.
-¿I que hi ha de vostè? El seu pare, aquest gran, magnífic home, m'ha dit que va suar sang per a donar-li una bona educació catòlica. Però ara llegeix llibres i, si m'ho permet, escriu llibres. ¿Que té en contra nostra, Fante? Deu ser molt intel·ligent. Expliqui-m'ho tot. L'escolto.
-No tinc res en contra de l'Esgésia, pare. Senzillament m'agrada pensar.
-Ah, ¿es tracta d'això? La infal·libilitat del sant pare. Vol saber si el bisbe de Roma és realment infal·lible pel que fa a la moral i a la fe. L'hi aclariré d'una vegada i per totes: sí que ho és. I ara, ¿què més l'amoïna?
Vaig apropar-me a mon pare, li vaig agafar l'ampolla i vaig fer un glop. L'atac sobtat del pare John m'havia deixat estamordit i m'havia de centrar.
-Miri, pare, la Mare de Déu...
-Ja li explicaré jo això de la Mare de Déu, Fante. Ho entendrà perfectament sense cap mena de dubte. Maria, Mare de Déu, va ser concebuda sense pecat i després de morir va ascendir al cel. Un home de la seva intel·ligència ho pot entendre perfectament.
-Sí, pare. De moment ho accepto. Però a la missa, en l'eucaristia...
-En l'eucaristia, el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang de Crist. ¿Que més el preocupa?
-Bé, pare, quan ens confessem...
-Crist va donar als sacerdots el poder de perdonar quan va dir: "Rebeu l'Esperit Sant. Els pecats que perdoneu seran perdonats, i els que no esborreu no seran esborrats". És aquí, al Nou Testament. Llegeixi-ho vostè mateix.
-Entenc les parules, pare. Però la doctrina del pecat original...
-Ah! Es tracta d'això! Per pecat original entenem que, com a descendents dels pares primers, hem estat concebuts en pecat i així romanem fins que rebem el sagrament gloriós del baptisme.
-Sí, pare, ho sé, però la resurrecció...
-¿La resurrecció? Per l'amor de Déu, Fante, això sí que és senzill. Crist Nostre Senyor va ser crucificat i després es va alçar d'entre els morts i d'aquí la promesa d'immortalitat per a totes les seves criatures. ¿O prefereix morir com un gos, condemnat a l'oblit etern?
Vaig sospirar i vaig seure. No hi havia res més a dir. El pare va escurar-se la gola amb un petit somriure als llavis mentre alçava l'ampolla. Hi havia un caliu curiós als seus ulls. Li va caure la cendra del cigar a la falda, de qualsevol manera.
-El nano llegeix massa, pare. Fa anys que l'hi dic.
Així que ara era el "nano".
-M'agrada llegir, pare. És part del meu ofici.
-Són els llibres, pare. Control de natalitat, m'ho va dir ell mateix.
-Control de natalitat? -el pare John va fer un somriure trist mentre feia que no amb el cap-. Ja et diré que passa amb el control de natalitat a l'Església catòlica: que no existeix.
-Ja l'hi vaig dir, pare. Li vaig dir: "Això no m'agrada, nano". No és culpa de la noia, pare. Ella és protestant. No se n'adona. Però ell em va dir: "Vull controlar la meva família", em va dir això fa un parell de dies. A mi, al seu propi pare.
 (trad. Martí Sales- Edicions de 1984)