Lev Tolstoi, una bona cura pel mal d'escriure

Després de llegir "El pare Sergi", de Lev Tolstoi, ha canviat el clima de l'Associació. És la història de l'Stepan Kassatski, que poc abans de casar-se ho va abandonar tot, una carrera brillant, una dona influent, i es va fer monjo. Hi ha uns quants associats, de fet pràcticament tots (tos i totes!), que últimament els ha agafat la dèria d'escriure (coses del Secretari, han fet no sé quin curs de no sé que), i vinga fer-se llegir i demanar opinions dels seus treballs. "Què us agafa?", els deia jo. De debò, una llauna. Però amb aquest llibret, en Lev ha situat tothom en el seu lloc. És una lluita implacable, sense concessions de cap mena, contra l'autocomplaença, contra això que avui anomenem l'ego. Com acaba Stepan Kassatski, el pare Sergi? Que fins i tot li fa nosa de ser monjo i es fa eremita, i després també li fa nosa de ser eremita i es fa rodamón.
"Kassatski va passar així vuit mesos, al novè mes el van detenir a una ciutat provinciana, en un asil on pernoctava amb els pelegrins, i com que no tenia passaport el van portar a la policia. Quan li preguntaven on tenia els documents i qui era, responia que no tenia papers i era un servidor de Déu. El van considerar com a vagabund, el van processar i el van deportar a Sibèria." (trad. Xènia Dyakonova, ed. Debiaix)
En Lev és un escriptor molt i molt seriós, i quan el llegeixes et porta de dret a la qüestió principal. No conec cap escriptor que es trobi més allunyat que ell de la literatura de l'entreteniment. Després de llegir El pare Sergi, els associats, és clar, han deixat d'escriure i s'han tornat silenciosos i humils. Em sembla que estan molt desconcertats.
En Lev era un radical; però, arribava a ser un enemic del gènere humà? De la societat del seu temps, sí. Escolteu el començament de Resurrecció:

"Endebades els homes, apilats a centenars de milers damunt d'una llenca estreta, cercaven de mutilar la terra damunt de la qual s'atapeïen; endebades la cobrien de pedres perquè res no hi pogués germinar; endebades grataven cada bri d'herba, fumaven l'aire amb el carbó i el petroli; endebades tallaven els arbres, foragitaven els animals i els ocells; la primavera era la primavera també a ciutat. El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant a la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners, desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms, estaven alegrement enfeinats amb els seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. Tot era esclatant; tant les plantes com els ocells, com els insectes, com les criatures. Solament els homes -els grans- continuaven turmentant-se i posant-se paranys mútuament. Consideraven que no era sagrat i important aquest matí de primavera, aquesta beutat divina del món creat per a la felicitat de tots els éssers vivents (beutat que els predisposava a la pau, a la unió i a l'amor); era important i sagrat per a ells imaginar una pila de mitjans per esdevenir amos els uns dels altres."
(trad. R. Llates i A. Maseras, edicions Proa)

Alekxandr Puixkin i els duels

Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava malament, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra; sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(El Tret. trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)