Alekxandr Puixkin i els duels

Temps era temps, quan els homes tenien desavinences o problemes, sovint els arranjaven amb un duel. Era una solució molt eficaç. Els protagonistes prenien les pistoles i seguien unes regles ben precises: triaven la sort del primer tret, comptaven passos, i es disparaven alternativament, i fins i tot solemnement. Tot plegat seria molt còmic, si no fos que moltes vegades la cosa acabava malament, com en el cas del malaurat Evarist Galois, i tants d'altres...
Per  què es va perdre el noble costum dels duels? La seva prohibició va complicar molt les coses: va obligar els esperits contraris a conviure, a suportar-se, i va iniciar una nova era, l'era de la negociació. La major part dels nostres associats, que som gent pacífica, la preferim. El duel, en el fons, és violència reglamentada; i les relacions entre la violència i la migdiada, tothom ho sap, sempre han estat molt conflictives. Nous temps, noves maneres; no és casual que la desaparició dels duels coincideixi amb el naixement de la psicologia.
Puixkin va ser un home molt afortunat. Es va batre en vint-i-nou ocasions, vint-i-vuit de les quals li van ser favorables. Que els seus llibres segueixin acompanyant les nostres migdiades! Els duels són molt presents a la seva obra; sovint són duels desiguals, en els quals un dels contraris és molt superior a l'altre, com el que descriu a la seva narració El Tret:

Finalment, un dia, al ball d'un terratinent polonès, veient-lo objecte d'atenció de totes les dames i, especialment de l'amfitriona, amb qui jo tenia relacions, li vaig dir a cau d'orella una grolleria vulgar. S'enfurismà i em clavà una bufetada. Vam empunyar els sabres; les dames es desmaiaren; ens van separar i aquella mateixa nit vam anar a batre'ns en duel.
Va ser a punta de dia. Jo era al lloc indicat amb els meus tres testimonis, i esperava que vingués el meu adversari amb una paciència indescriptible. Havia sortit el sol primaveral i ja se'n notava l'escalfor. El vaig veure venir de lluny.Venia a peu, amb la guerrera penjada del sabre, acompanyat d'un sol testimoni. Vam anar al seu encontre. Es va acostar amb la gorra a la mà, plena de cireres. Els testimonis van mesurar dotze passes. A mi em corresponia disparar primer, però era tan forta l'agitació de la meva còlera que desconfiava de la certesa de la meva mà i, per donar-me el temps de calmar-me, li vaig cedir el primer tret: el meu adversari no ho acceptà. Vam decidir fer-ho a la sort: el primer li tocà a ell, etern favorit de la fortuna. Disparà i em travessà la gorra. Era el meu torn. La seva vida era per fi a les meves mans; me'l mirava amb avidesa, intentant de descobrir ni que fos una ombra d'inquietud... S'estava enfront de la meva pistola, escollint de la seva gorra les cireres més madures i escopint-ne els pinyols, que arribaven fins a mi. La seva indiferència em va treure de polleguera. "Que en trec", vaig pensar, "de llevar-li la vida, si no li té cap estima?" Una idea maligna em va passar pel cap. Vaig abaixar la pistola.
-Sembla que ara no esteu gaire per la mort -li vaig dir-, feu el favor d'esmorzar, no us voldria molestar.
-No em molesteu gens ni mica -respongué-, feu el favor de disparar o el que més us abelleixi; el tret resta vostre i jo estaré sempre a la vostra disposició.
Em vaig adreçar als testimonis, dient-los que no tenia intenció de disparar, i així acabà el duel. 
(El Tret. trad. Jaume Creus. Adesiara Editorial)