Nadal, per fi Nadal! A veure que ens duran a taula! (com diu una cançó d'en Pau Riba).
Ara que ens han tallat el gas, o sigui, la calefacció, en els locals de l'Associació hi fa un fred que pela. Cal suplir la calefacció externa per la interna, o sigui el calor intern; i aquesta estufa s'alimenta amb el menjar. Benvinguts, àpats nadalencs: el nostre gasògen! Aquí hi ha molt d'ambient, i molta gana. Fins i tot diria que respirem optimisme. Abraçades, felicitacions, petonets...
Hem sentit a dir que el Punyal està revisant el seu primer llibre de poemes, exahuridíssim, i que aviat Emboscall el tornarà a publicar. Aquí teniu un dels poemes del llibre: la cançoneta de Nadal de l'Home LLop:
No sé per quin motiu, m'agrada mossegar;
clavar
els ullals allà on la carn és tendra
i,
ben poc a poquet, xarrupejar
amb
lents xarrups, el roig refresc.
I
m’agrada, també, seguir la crida blanca
de
la nocturna Lluna (com adoro la Lluna!;
me
la imagino, amb bata, sortint del mar de plata),
llavors
que em faig del tot un animal
pelut
i cuallarg com un dimoni,
i
em brilla al fons dels ulls la llum de l’antimoni.
(Penjades
als seus caus, les taciturnes aus
em
miren amb respecte, tal deu ser el meu aspecte!).
I
com aquell qui posa guindes confitades a un pastís,
em
torno udoladís.
I
allà on vull faig un pis.
Em
deixo endur, llavors, pel vici d’ensumar
que
em porta a seguir el rastre d’alguna bocinada;
i
em dono pressa, corro, m’aparto de les grutes
i,
per esquerpes rutes, m’arribo, sóc la pesta!,
fins
als carrers poblats on sempre estan de festa.
Entro
al pis trenta-sis d’un luxós gratacels,
o
bé faig cap al bar de l’àtic d’un hotel,
pujant,
naturalment, per la façana.
L’enginy
em posa a prova la ciutat:
m’enfilo
als edificis com un gat.
Si
no fos que la llengua em delata
(vermella,
vermellota,
de
bava regalima fins les potes),
algú
que ho veiés,
en
veure tan estranya agilitat,
diria
admirat: “Mireu, és l’Home Gat!”.
“Que
ja és hora i tinc set!”, em dic i repeteixo
quan
sembla que decaic i defalleixo,
penjat
de la cornisa estreta que m’escup
d'una
paret d’estuc.
I
llavors, oh delit!, quan la finestra s’obre,
és
hora de posar els ullals a l’obra.
Ara,
però, som Nadal, i el bé guanya el mal.
Són
uns dies de pausa i merescut repòs.
Torno
a casa, al corral, i em comporto com cal,
que
uns dies de fer el bé, tampoc no fan tan mal.
Faig
el que fa tothom: abraço i felicito,
i
passejo, badoc, entre la gent badoca.
I
quan arriba el vespre admiro les llumetes:
s’encenen
i s’apaguen com diminuts planetes.
I
compro, i vaig al super,
i
miro per la tele Superman,
i
em vaig entretenint amb els anuncis
que
trobo que milloren amb els anys.
I
el dia del gran àpat, escolto que diu l’avi:
“Ei,
Llop, ja fas bondat?”
I
somric, i faig sí amb el cap amunt i avall
(cada
any és el mateix, em tracta com canalla.
Per
què deu ser? Què falla?).
I
recito amb encert, quan ve la sobretaula,
perquè
tots m’ho demanen.
Tornar
a veure els parents, em resulta plaent.
Nadal
és un oasi; no és l’Edèn, però quasi.
I
no descarto pas que amb els anys, poc a poc,
em
transformi un poc; vull dir que em modifiqui
i
em torni casolà, d’un tarannà més pla;
¿veieu
com aquests dies la carn la menjo cuita,
i
m’abstinc de les cuites? Hi rumio. Medito.
Però
quan la Lluna ens entra a dintre el menjador,
aquí,
en els ullals, hi sento una coïssor...
