dilluns, 17 de febrer de 2014

Excés d'amor



Aquests dies hi ha molt de rebombori perquè algú ha trobat a les golfes del nostre edifici unes pistoles de duel. A l'Associació hi ha uns quants esperits inquiets -per no dir uns caps calents-, que des del dia de la troballa van molt excitats. Tot el dia se sent olor de pólvora i el xim-xim de les bales de metall; hi ha advertiments i fugonades als llocs més inversemblants; fins i tot és perillós passejar pel jardí, i els coloms ja no s'hi acosten.
Vivim uns dies d'una gran complexitat.
En Polo, el nostre bibliotecari, que és molt poruc, com si la cultura el pogués protegir de les follies dels nostres associats, està recopilant textos literaris relacionats amb els duels. Em sembla que està espantat, i que aquesta recopilació és un mal senyal.
 Perquè us en feu una idea, llegiu:

 
Murió Galois, como es muy sabido, en un desafío de motivación bien fútil –por “una infame coqueta” como él mismo escribe–, la madrugada del 30 de mayo de 1832.

R. Rodríguez Vidal

Si per curar del mal d’amor
fos oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar pel dret
i amb les pistoles, a trenc d’alba,
al bosc del riu, lliurar un duel
que no caldria que fos cruel;
com l’Evarist,
que va tenir un final ben trist
però gloriós.

Fetges que sou al vostre lloc, vegetatius,
fidels al cos o bé captius
a l’interior del clos espès
dels homes vius;
tant si fa fred com si és estiu,
compliu.
Fetges humits dels meus semblants,
fetges amics,
que suquegeu de verda fel,
escolto, absort, la vostra veu
atapeïda, rogallosa,
que va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges vermells, d’un vermell fetge
com no n’hi ha.
Fetges soferts i castigats
que feu la feina, de bon grat
o de mal grat,
de destil·lar la mala llet
d’aquest perol que cuina el brou
enganxifós i escaldufat
de l’embolic sentimental.
Perquè el problema d’aquest món
és en el fons
terriblement sentimental:
excés d’amor, hi ha massa amor;
vet aquí el mal:
l’excés d’amor entre els mortals.
Fes un silenci existencial
i sentiràs la veu del fetge,
atapeïda, rogallosa,
que va dient, entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Fetges molsosos, fetges roms,
treballadors com menairons,
fetges peons,
que feu de fetges d’homes vius
que van i vénen pel carrer,
fregant, fregant la voraviu
d’un món que sempre ha estat esquiu;
i tu, el meu bon fetge roig
tan a tocar, tan a tocar
que puc sentir-te palpitar;
tot i que sóc molt poc flexible,
i la distància és invencible
(posar l’orella al teu damunt
fóra el miracle de Bellmunt!),
puc escoltar la teva veu
atapeïda, rogallosa,
que va dient entre enfadada i enfadosa:
“Que ja m’atipa tanta fel!”

Si per curar del mal d’amor
fos oportú d'esbatussar-se contra algú!
Tirar pel dret
i amb les pistoles, a trenc d’alba,
al bosc del riu, lliurar un duel
que no caldria que fos cruel;
com l’Evarist,
que va tenir un final ben trist
però gloriós.

(Salvador Giralt; Vint-i-dos poemes)


Cap comentari: