Des que el Vicari és a la nostra Associació, el nivell cultural no para de créixer. Està fart de voltar per tot el món i ara diu que voldria portar una vida més assossegada i casolana. S'ha instal·lat a una de les cambres del pis de dalt i no sembla que porti intenció de tornar als viatges.
Fa dies que parlem de les arpes. Hi ha un gran debat sobre l'enigmàtic poema l'arpa, de mossèn Cinto. Realment va existir l'arpista napolità que visità l'ermita de la Damunt carregat amb una arpa, "duent a coll una arpa tota plena d'harmoniosa música d'Itàlia"? I si no, per què mossèn Cinto és va empescar aquesta imatge?
Hem llegit molts estudis i comentat llibres i ressenyes; tenim debats.
Verdaguer no deixa indiferent ningú: o te'n fas entusiasta, o l'acabes detestant. És el cas Verdaguer, que encara cueja. En J. M. Sagarra, a qui Verdaguer de petit li havia dit: "Que Déu te faci un sant!", deia en relació a l'Atlàntida: "El que em deixa perplex és l'aplom enorme, l'audàcia magnífica de l'home de la Plana de Vic, que vesteix una faula monstruosa i absurda amb un inexhaurible tresor de natura directament observada; el que em deixa perplex és la presència meravellosament definida de tantes flors i de tantes herbes, de tanta meteorologia i de tanta agricultura caçades en el baf perfecte dels conreus: el que em deixa perplex és com dins una trepidant màquina retòrica neix el verb i com l'adjectiu pinta delicadament i fa tremolar el nom en una vida insospitada". Li agradava, s'hi havia convertit; perquè l'adhesió a Verdaguer és una mena de conversió religiosa que sol venir sobtadament. I ni més ni menys que Francesc Pujols declarava també el seu entusiasme per Verdaguer, i ponderava l'arpa sagrada com un dels seus grans moments lírics (Angelets del cel,/ despengeu-me l'arpa,/ que de tan amunt/ no puc abastar-la;/ baixeu-la, si us plau,/ més de branca en branca...).
Però llegiu, llegiu l'arpa....
Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap-al-tard tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l'arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.
Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!
A les polèmiques, que dia a dia van pujant de to, hi ha qui considera que Verdaguer és un enlairat que no toca de peus a terra, i que les arpes napolitanes no existeixen. El Vicari diu que a Nàpols, on va passa més d'un mes, no va veure cap arpa. I què?, han dit molts. Això l'ha fet enfadar.
Per apaivagar els ànims, he intervingut i els he dit el que sé de bones tintes: que les arpes són com els peixos: n'hi ha de petites, de normals, i de gegants; i fins i tot a Nàpols hi podria haver una arpa gegant sense que el nostre associat l'hagués vist. Les arpes en general són instruments molt discrets que no van donant la llauna.
Per contrastar experiències, i per relaxar-nos, i perquè en el fons el que ens interessa de debò és la veritat, estem organitzant una excursió a Camallera, on hem sentit a dir que ara mateix hi ha l'arpa de Toko Okuda, una de les més grans del món.
En sabeu alguna cosa?
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!
A les polèmiques, que dia a dia van pujant de to, hi ha qui considera que Verdaguer és un enlairat que no toca de peus a terra, i que les arpes napolitanes no existeixen. El Vicari diu que a Nàpols, on va passa més d'un mes, no va veure cap arpa. I què?, han dit molts. Això l'ha fet enfadar.
Per apaivagar els ànims, he intervingut i els he dit el que sé de bones tintes: que les arpes són com els peixos: n'hi ha de petites, de normals, i de gegants; i fins i tot a Nàpols hi podria haver una arpa gegant sense que el nostre associat l'hagués vist. Les arpes en general són instruments molt discrets que no van donant la llauna.
Per contrastar experiències, i per relaxar-nos, i perquè en el fons el que ens interessa de debò és la veritat, estem organitzant una excursió a Camallera, on hem sentit a dir que ara mateix hi ha l'arpa de Toko Okuda, una de les més grans del món.
En sabeu alguna cosa?
