–Mmm…,
quina sopa més bona, la millor sopa de pedres que he fet en tota la
meva vida. ¡Vinga nois i noies, mainada, aneu a avisar tota la gent
del poble! Ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de
gent del puny estret; que portin plats, que portin culleres, que
portin escudelles, que portin tassons!
Va haver-hi sopa per a
tothom. Ningú no es va quedar sense en aquell poble.
Xesco
Boix, La
sopa de pedres
HOMENATGE
A XESCO BOIX
Ets tu, Xesco Boix?
Què
tal des de tan lluny?
Ah,
Xesco, Xesco, Xesco,
marxar
tan de bursada
sense
dir-nos ni adéu!
Que
tornes, dius, aviat?
Que
esperes que floreixin
les
roselles als camps
de
blat, l’aire més fi,
i
els arbres siguin verds?
I
és clar!, que faci bo.
Al
metro, te’n recordes?,
al
carrer de Provença,
cantaves
Joan del Riu.
La
gent, amunt i avall,
apressats,
malcontents,
anaven
al seu tros:
potser
un tros de despatx.
Jo
passava de llarg
però
vaig parar-me adés
captivat
pels acords,
tot
oblidant l’afer
que
duia entre les mans.
Érem
pocs, érem tres
al
redol de les tres:
tu
i jo, i aquella noia
que
cantava tan bé.
Entonàveu:
“viola,
sona
d’un to cortés,
mira
que ballen dames,
dames
i cavallers...”
I
la gent prou ballava
al
metro, amunt i avall:
qui
seguia un compàs,
qui
passava de llarg
tot
mirant de biaix...
Algú,
de tant en tant,
parava
mig minut,
i
escadusserament
el
metàl·lic xim-xim
del
xoc de les monedes
sonava
al teu barret.
Al
metro, te’n recordes?,
en
aquell túnel fosc:
les
pluges de l’abril,
les
cireres de juny,
el
follet, la formiga,
l’amador
sense amiga,
la
cabana en el bosc
de
closca d’avellana,
l’ocell,
la sargantana,
la
nineta galana...;
en
aquell túnel fosc
a
llum de fluorescents!
Es
va trencar una corda
i
es va acabar el tocar.
–Sé
d’un vers –et vaig dir–
que
un dia has de cantar.
–Digues,
va! –tu vas dir.
Semblava
que el tenia
però
em vaig entrebancar...
Quin
adéu més galdós!
Llavors
vam tocar el dos
(tu
anaves amb la noia),
i
vaig tornar a l’afer
que
duia entre les mans:
que
tard s’havia fet!;
i
de pressa i corrents
cap
a la línia quatre,
després
la línia tres...
I
ara té, veus?, un vers
penyora
de cançons,
velles
cançons, bones cançons,
que
em van meravellar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada