Una mica de vi per a Macbeth, rei d'Escòcia

Macbeth és una tragèdia molt tràgica. I no només això, molt reconcentrada. Vull dir que hi ha molt pocs moments de treva a tanta disbauxa destructiva. Però hi ha un moment de descans, encara que breu, que m'ha agradat molt.
En aquest país que es diu Catalunya, ara mateix s'hi viu un moment molt reconcentrat, i encara que el que s'hi representa sembla més un thriller que una tragèdia, em sembla que també seria bo de prendre una mica d'alè; i si m'apureu, diria que és el moment de les llargues migdiades (i a més, que coi, som a la tardor!; mireu al vostre entorn: la Naturalesa badalla, comença a agafar el son...). Sí, a vegades les  coses es posen molt difícils i cal un momentet de repòs. Escolteu Shakespeare:

Macdulff
Tan tard te n'has anat al llit, company, que encara jeus tan tard?

Porter
Francament, senyor, vam estar mamant-la fins al segon gall; i el beure, senyor, és un gran provocador de tres coses.

Macduff
Quines tres coses, doncs, provoca el beure?

Porter
Redéu, senyor, el nas pintat, la son i la pixera. El que és la luxúria, en canvi, la provoca i la desprovoca. En fa venir les ganes, però afluixa la funció. Així, doncs, es pot dir que el massa beure és un engalipador de la luxúria: l'engresca i la desinfla, l'engega i l'atura, la convenç i la desenganya, la fa posar dreta i la fa caure tan curta com és; en conclusió, l'engalipa en somnis i, un cop desenganyada, l'abandona.

Macduff
I avui t'ha engalipat a tu, aquest beure.

Porter
Ja ho podeu ben dir, senyor: per la gola, m'ha engalipat! Però jo m'hi he tornat de valent; i com que sóc més fort, encara que ell alguna hora m'agafava per les cames, al final he aconseguit fer-lo anar per terra.

(edicions 3 i 4, trad. Miquel Desclot)