Una bonica cançó d'amor primaveral en un dia d'hivern. Però llegim primer la Vida del nostre trobador:
Peire Vidal era de Tolosa, fill d’un pellicer,
i cantava millor que ningú en el món. I era un del homes més folls que mai
hagin existit, perquè creia que era veritat tot el que volia i li plaïa. I
trobava amb gran facilitat, i va ser aquell que va fer les melodies més riques,
i que va dir les més grans follies d’armes i d’amor, i de mal dir dels altres.
I és cert que un cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè donava a
entendre que era amant de la seva esposa. I Uc dels Baus el va fer guarir i
medicar. I quan va ser guarit se’n va anar a ultramar. D’allà va portar una dona
grega que li va ser donada per esposa a Xipre. I ell va creure que era neta de
l’emperador de Constantinoble, i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. I d’aquí
que va fer tant com va poder per construir una flota, perquè volia anar a conquerir
l’imperi. I portava armes imperials i es feia dir emperador i a la dona emperadriu.
I s’enamorava de totes les bones dones que veia i a totes les pregava d’amor; i
totes li deien de dir i de fer el que volgués, i ell creia ser amant de totes i
que totes morien d’amor per ell. I sempre menava rics destrers i portava riques
armes i seia en tron imperial. I es creia ser el millor cavaller del món i el
més estimat per les dones.
La lauzet'e·l rossinhol
am mais que nulh autr'auzelh,
que pel joi del temps novell
comenson premier lur chan:
et ieu ad aquel semblan,
quan li autre trobador
estan, mut, ieu chant amor
de ma dona Na Vierna.
Aloses i rossinyols
prefereixo entre els ocells,
car pel goig del temps novell
comencen primer llur cant:
jo faig quelcom de semblant,
quan els altres trobadors
resten muts, canto l'amor
de madona Na Vierna.
E quar per sa merce·m col
qu'en chantan dona l'apell,
be·s tanh qu'ap lieis mi capdell,
qu'ieu vos pliu ses tot enjan
que seus serai derenan;
quar m'a fait tanta d'onor
que·m rete per servidor
per tostemps mais Na Vierna.
I car ella així ho vol,
que amb un so d’allò més bell
m’encimbelli al seu altell,
us ho dic sense engany:
seré seu d'ara endavant,
car m'ha fet tan gran honor
que em tindrà de servidor
per sempre més, Na Vierna.
Las, qu'eras planh so qu·m dol
plus que nafra de cairell
no fera ni de cotell;
per qu'es fols qui·s vai vanan
son joi tro qu'om lo·i deman,
e dona fai gran follor,
que s'enten en gran ricor.
E Dieus gart ne Na Vierna.
Las, em planyo del que em dol
més que nafra de dardell,
o ferida de coltell;
perquè és foll qui es va vantant
dels seu goig per endavant,
i dona fa gran follia
quan la perd la pedreria.
Que Déu guardi Na Vierna.
Ara·m va miels que no sol:
cant ieu remir mon anell,
no vei ciutat ni castell
tug no fasson mon coman;
e li rei e l'amiram
me tenon tug per segnior
pel gaug e per la douzor
que·m ven davas Na Vierna.
Millor amb ella que no sol:
quan observo el meu anell,
no veig ciutat ni castell
que no facin com els mano:
reis i emirs, a tots comano;
em tenen per llur senyor,
pel goig i per la dolçor
de madona Na Vierna.(trad. Salvador Giralt)
