No en tenim prou amb la calor exagerada d'aquest estiu. L'altre dia ens va visitar el traductor d'aquesta cançoneta, aquí, al balneari, amb el seu amic en Dartanyant. Vam estar moltes hores amb el refotut you tube escoltant i escoltant moltes versions. En Darta polemitzava amb el Lletraferit, i el Lletraferit es va picar, i en Darta encara més. Dèia que Kalenda Maia s'hauria de cantar d'una manera molt diferent, i que totes aquelles interpretacions (les del you tube) traïen l'esperit de l'original. En canvi el Lletraferit estava encantat, i dèia que no es pot anar contra la ciència dels especialistes i els estudiosos; "perquè hi ha persones que són un pou de ciència!", va reblar. "Ah, sí?, un pou de ciència?; o potser el que vols dir és que fiquen la ciència a dintre d'un pou?", va engegar l'altre. I ja hi van ser. L'un deia que els trobadors i els seus joglars van emmudir fa molts anys, i a partir de les poques partitures que han quedat no es pot saber com ho feien; i que una cosa és la ciència i una altra de molt diferent la paraciència; i l'altre deia que si els estudiosos, que si l'hermenèutica i la filologia...; i l'un deia: però això és arqueologia, història antiga!; i l'altre dèia: sí, és clar que sí, investigació, reproducció fidel!; i l'un dèia expressió, llibertat!; i l'altre dèia: acadèmia, escola!
I què va passar després? Que uns donaven la raó a l'un, i els altres a l'altre. I ja us podeu imaginar...
No, no es van posar d'acord.
Kalenda maia
ni fueills de faia
ni chans
d’auzell ni flors de glaia
non es qe·m plaïa,
pros dona gaia,
tro q’un
isnell messagier aia
del
vostre bell cors, qi’m retraia
plazer
novell q’amors m’atraia
e
jaia, e·m traia vas vos,
donna veraia,
e
chaia de plaïa ·l gelós,
anz qe·m n’estraia.
II
Ma bell’amia
per Dieu non sia
qe ja·l gelós
de mon dan ria,
qe carvendria
sa gelosia
si
aitals dos amantz
partia;
q’ieu ja joios mais
non seria,
ni jois
ses vos pro no·m
tenria;
tal
via faria qu’oms ja
mais no·m veiria;
cell
dia morria, donna
pros, q’ie·us perdria.
Bella
aimia,
per
Déu no sia!,
de mi el gelós, que el mal riuria;
molt
car vendria
la
gelosia
si aitals dos amants partia;
perquè joiós
més no seria,
joia
sens vos més no tindria;
tal via faria, que hom ja
més
no em veuria;
si un dia us
perdia dona (donà)
jo
moriria.
III
Con er
perduda
ni m’er renduda
donna,
s’enanz non
l’ai aguda?
Qe drutz ni druda
non es per cuda;
mas qant
amantz en drut si muda,
l’onors es granz qe·l n’es creguda,
e·l bels
semblanz fai far tal bruda;
qe nuda tinguda no·us ai,
ni d’als vencuda;
volguda cresuda vos ai,
ses autr’ajuda.
¿Com
he perduda,
i m’és retuda,
dona, si abans no
l’he tinguda?
Que
drut ni druda
no
és res lleguda.
Més quan l’amant en drut es muda
l’honor més gran és obtinguda,
que pel semblant és ben sabuda;
mai nua tinguda no us he
ni
menys vençuda;
volguda creguda, us he
sens
altra ajuda.
IV
Tart m’esjauzira,
pos ja·m partira,
Bells
Cavalhiers, de vos amb ira,
q’ailhors no·s vira
mos cors, ni·m tira
mos
deziriers, q’als non
dezira;
q’a
lauzengiers, sai q’abellira,
donna,
q’estiers non lur garira:
tals
vira, sentirà mos danz,
qi·lls vos grazira,
qe·us
mira cossira cuidanz
don cors sospira.
Gens no em plauria,
si jo partia,
Bell Cavaller (1), molt em doldria,
que enlloc no iria
el cor, ni tria
cap més voler que
el que voldria;
el botifler abelliria
del tot enter no
en sortiria:
veuria, oiria, el meu dany,
se’n deliria,
vindria en
follia, pensant,
sospiraria.
V
Tant gent comensa
par totes gensa,
Na
Beatriu, e pren creissensa
vostra valensa;
per ma credensa,
de pretz
garnitz vostra
tenensa
e de
bels ditz, senes
failhensa;
de faitz
grazitz tenetz semensa;
siensa, sufrensa avetz
e coneissensa;
valensa es tensa vistetz
ab benvolensa
Galant comença
i
torna immensa,
Na Beatriu, pren
gran creixença
vostra
valença;
i
tinc creença,
molt bé guarniu vostra tinença,
i de bells dits sense fallença,
de fets
ardits porteu semença;
sapiència, sofrença, teniu
i
coneixença;
valença, volença, vestiu,
amb
escaiença
VI
Donna grazida,
qecs lauz’e crida
vostra
valor q’es abellida,
e qi·us oblida
pauc li val vida,
per
q’ie·us azor, donn’eissernida;
qar per
gençor vos ai chauzida
e per
meilhor, de prez
complida,
blandida, servida genses
q’Erecs Enida.
Bastida, finida, N’Engles,
ai l’estampida.
Dona acomplida,
proclama i crida,
vostra valor que
és abellida;
per qui us oblida
poc val la vida;
per q’ie·us
azor, dona eixerida,
car per gensor us he escollida,
i per millor, de
fets complida,
per vida, servida, molt més,
q’Erecs
Enida.
Bastida, finida, N’Egles,
és
l’estampida.(trad. Salvador Giralt)
1- Bell Cavaller, en la línia de les ambigüetats que caracteritzen els trobadors, és ella, Na Beatriu.
