En Josep Pla, ja cap al final del Quadern Gris fa unes consideracions molt interessants sobre el mar. Diu:
"És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer -i de vegades, encara que tinguin feina-, se'l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M'he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?"
Ho pregunta a Josep Tort, de Calella de Palafrugell, "un dels pescadors que ha mirat més el mar en aquests anys"
"-Vos, Tort, sempre mireu el mar...
-Sí, sí...
-El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure...
-Els vaixells de vela m'agraden, sí, però si no en passen m'és indiferent.
-Però en el mar hi debeu veure alguna cosa...
-Res, em penso, res...
-Llavors perquè el mireu d'una manera tan seguida?
-No sé... No t'ho sabria dir...
Durant una temporada -un estiu- vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l'aigua de mar, en si mateixa, l'aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos -i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot arribar a suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l'incentiu de marxar, de fugar-se de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d'un sedentarisme i d'una immobilitat recalcitrant i decisiva."
Però en Josep Pla segueix investigant. El mar, somriure innombrable, havia dit Èsquil. I deixa anar aquesta frase literia, així com de passada, per veure l'efecte que produeix en el pescador.
"-Aquest mar -li vaig dir amb una naturalitat indiferent- sembla un somriure continuat, que es va fent...
-¿Com dius? -em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu-. ¿Un somriure que es va fent? ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?"
Eugeni d'Ors havia escrit la frase: El mar, la gran nuesa. També la deixa anar.
"-La gran nuesa, dius? -contestà el mariner-. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·liglible per als no lletraferits."
Ah, l'alta cultura!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada