Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII

Hem estat llegint Flamenca, una novel·la occitana del segle XIII, on un dels protagonistes, Archimbaud, és atacat per la follia dels gelos que li fan imaginar que la seva dona Flamenca no li és fidel. La traducció d'Anton M. Espadaler sona molt bé.
L'Aparici ha quedat força afectat per la lectura i ningú no acaba d'entendre perquè. De tant en tant fa la mateixa ganyota estúpida que Archimbaud: "imitant els gossos, ensenya les dents sense riure". Per què? De què li deu venir? L'Aparici és un gelós? L'Aparici té gelos d'algú? Això és el que ha insinuat la Desabillé, que té gelos  de... No volgueu saber l'enrenou que hem tingut.
Escolteu aquest passatge on es descriu el neguit del nostre protagonista:

S'ha ficat en un bon embolic. No acaba res ni en fa una a dretes, tant surt com entra; per fora crema, per dins el cor l'abrusa; segur que és gelós qui així es debat. Quan prova de cantar bela, quan sospira brama, res no veu clar; sovint diu el parenostre del simi, que ningú no entén; tot el dia remuga i fa cruixir les dents, i li fan nosa els estranys. Quan un estrany s'acostava, feia veure que tenia molta feina, i xiulava per aparentar, i deia en veu molt baixa: "No sé com m'aguanto i no us tiro daltabaix amb el cap per endavant!". Entortolliga el dit amb la seva corretja, i canta tullurutau, i dansa rostit-bullit.  Aixeca les celles i fa l'ullet a la seva dona, mentre per l'altra banda fa un senyal als servents perquè portin aigua per rentar-se les mans, perquè voldria dinar, i tot ho deia per tal que tothom se n'anés. Sembla un teixidor que ordeix com si fos al teler, perquè va d'un costat a l'altre, i quan ja no pot aguantar més, diu: "Senyor, dineu amb nosaltres, si us plau, que ja n'és hora. Em plaurà molt que ho accepteu, perquè tindreu ocasió de festejar tant com voldreu". Llavors, imitant els gossos, ensenya les dents sense riure.

(trad. Anton M. Espadaler. UBe)