dilluns, 8 d’agost de 2016

Guillem de Berguedà: cantarey mentre m'estau


Aquí tenim un sirventesc de Guillem de Berguedà on bescanta el bisbe d'Urgell, Pere de Berga i el comte Ramon Folc de Cardona (a qui més endavant va assassinar a traïció).
Com és que resulta tan poètic? Insulta els seus enemics i en resulta un poema molt bo...
L'altre dia, el Lletraferit, que a vegades és molt lúcid, em va donar una pista: Guillem de Berguedà juga com un bordegàs, es diverteix, i això ho pot fer perquè ell és molt pitjor que els seus enemics. El qui acusa, el qui bescanta, és el pitjor de tots; i no se n'amaga, al contrari, en fa ostentació! És un grandíssim torracollons!  Un fatxenda de la pitjor mena. El joc està en que un personatge tan impresentable retregui als seus enemics comportaments millors que els seus.
Guillem de Berguedà retreu a Folc de Cardona que traicioni el seu cavaller Sabata per la seva muller, i en canvi ell no ha fet altra cosa en tota la seva vida que posar banyes als amics i parents!



Cantarey mentre m’estau
chantaret bon e leiau
que xanton macips de Pau
del fals veill coronat bisbau
e d’En Folcalquer lo barrau:
can re·ls sofrain dinz lur ostau
van sojornar en cor reiau.
Puis van xantan liridunvau,
balan, notan gent e suau.

Cantaré perquè em complau,
un cantaret  gens vanau,
cantat pels macips de Pau,
del bisbe fals,  senyor del frau,
i d’En Folc cabrer, el papau:
quan res no els queda en el catau,
van amb el rei, al seu palau.
I van cantant liridunvau,
ballant, tocant, gentil i suau.

Ges al rey no deu pesar
si·ls faz’en sa cort estar
ses prometre e ses dar,
c’aixi·s tenria un joglar,
que als no queron mas manjar;
mas eu los hi farey peccar
si·n cort van per estalviar.
Puys van chantan liridunvar,
balan, notan autet e clar.

Gens al rei  no deu pesar,
si els fa a cort estar
sens  prometre i sens dar,
-així, tindria un joglar!-,
perquè ells només volen menjar!
Mes ara jo els faré pecar!,
que són a cort per estalviar.
I van cantant liridunvar,
ballant, notant, altet i clar.

Per ço l’apel Folcalquer,
car traic son cavalier,
mon Sabata de Cauder,
can l’ac convidat el Soler
e·l fetz menjar ab sa muyler.
E gart nos Deus e Sant Leider
de pebrada d’aital morter.
Puis van xantan  liridunver,
balan, notan, que mal non m’er.

Per ço li dic: Folc Cabrer,
car traí el seu cavaller
en Sabata, de Calders;
el va convidar al Soler
i el feu menjar amb la muller.
Ens guardi Déu i sant Leider
de pebrada de tal morter!
I van cantant Liridunver,
ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço l’apel Folc Ramon
car non ha en tot lo món
de traició tan fagony;
e·N Peyre de Berga·l segon.
Per qu’eu en chant e·n bon e·n gron,
et bais cascú la mul’el con
si a traició no respon.
Puis van xantan liridonvon,
Balan, notan, q’aiço·ls coffon.

Per ço dic: Folc Matamón,
no hi ha en tot el món
de traïció tal born.
Pere de Berga, el segon,
fa que el meu cant es torni grony;
Beseu de la mula el cony
si traïció el cor no li fon.
I van cantant liridonvon,
ballant, tocant, que això els confon.


Mon chantar volvv en biaix
e met l’a·N Folc el caraix
e valgra li mais us laix;
e pes del joy de que engraix,
que·m ten joyos e·m vest e·m paix,
e no son chuflas de Roaix,
c’ans es jois novels c’ades naix.
Puis van xantan  liridunvaix,
balan, notan autet e baix.

El meu cant, en Folc, punyeix,
amb la cara l’amorteix!
Una soga al coll mereix!
Ai quina joia!, quin engreix!;
em té content!, vestit!, em peix!,
i no són xufles de Rueix!,
és l’alegria que adés neix!
I van cantant liridunveix,
ballant, tocant, m’agrada el deix.

Dona, no·us cugetz qu’eu m’en laix
mentr’aia  una dent el caix.
Senyora:
Mai no veureu que em falli el bleix,

mentre em quedi cap dent al queix!

(Salvador Giralt)