Guillem de Berguedà: cantarey mentre m'estau

Aquí tenim un sirventesc de Guillem de Berguedà on bescanta el bisbe d'Urgell, Pere de Berga i el comte Ramon Folc de Cardona (a qui més endavant va assassinar a traïció).
Com és que resulta tan poètic? Insulta els seus enemics i en resulta un poema molt bo...
L'altre dia, el Lletraferit, que a vegades és molt lúcid, em va donar una pista: Guillem de Berguedà juga com un bordegàs, es diverteix, i això ho pot fer perquè ell és molt pitjor que els seus enemics. El qui acusa, el qui bescanta, és el pitjor de tots; i no se n'amaga, al contrari, en fa ostentació! És un grandíssim torracollons!  Un fatxenda de la pitjor mena. El joc està en que un personatge tan impresentable retregui als seus enemics comportaments millors que els seus.
Guillem de Berguedà retreu a Folc de Cardona que traicioni el seu cavaller Sabata per la seva muller, i en canvi ell no ha fet altra cosa en tota la seva vida que posar banyes als amics i parents!

Cantarey mentre m’estau

chantaret bon e leiau

que xanton macips de Pau

del fals veill coronat bisbau

e d’En Folcalquer lo barrau:

can re·ls sofrain dinz lur ostau

van sojornar en cor reiau.

Puis van xantan liridunvau,

balan, notan gent e suau.

Cantaré perquè em complau,

un cantaret  gens vanau,

cantat pels macips de Pau,

del bisbe fals,  senyor del frau,

i d’En Folc cabrer, el papau:

quan res no els queda en el catau,

van amb el rei, al seu palau.

I van cantant liridunvau,

ballant, tocant, gentil i suau.

Ges al rey no deu pesar

si·ls faz’en sa cort estar

ses prometre e ses dar,

c’aixi·s tenria un joglar,

que als no queron mas manjar;

mas eu los hi farey peccar

si·n cort van per estalviar.

Puys van chantan liridunvar,

balan, notan autet e clar.

Gens al rei  no deu pesar,

si els fa a cort estar

sens  prometre i sens dar,

-així, tindria un joglar!-,

perquè ells només volen menjar!

Mes ara jo els faré pecar!,

que són a cort per estalviar.

I van cantant liridunvar,

ballant, notant, altet i clar.

Per ço l’apel Folcalquer,

car traic son cavalier,

mon Sabata de Cauder,

can l’ac convidat el Soler

e·l fetz menjar ab sa muyler.

E gart nos Deus e Sant Leider

de pebrada d’aital morter.

Puis van xantan  liridunver,

balan, notan, que mal non m’er.

Per ço li dic: Folc Cabrer,

car traí el seu cavaller

en Sabata, de Calders;

el va convidar al Soler

i el feu menjar amb la muller.

Ens guardi Déu i sant Leider

de pebrada de tal morter!

I van cantant Liridunver,

ballant, tocant, cap mal no em ve.

Per ço l’apel Folc Ramon

car non ha en tot lo món

de traició tan fagony;

e·N Peyre de Berga·l segon.

Per qu’eu en chant e·n bon e·n gron,

et bais cascú la mul’el con

si a traició no respon.

Puis van xantan liridonvon,

Balan, notan, q’aiço·ls coffon.

Per ço dic: Folc Matamón,

no hi ha en tot el món

de traïció tal born.

Pere de Berga, el segon,

fa que el meu cant es torni grony;

Beseu de la mula el cony

si traïció el cor no li fon.

I van cantant liridonvon,

ballant, tocant, que això els confon.

Mon chantar volvv en biaix

e met l’a·N Folc el caraix

e valgra li mais us laix;

e pes del joy de que engraix,

que·m ten joyos e·m vest e·m paix,

e no son chuflas de Roaix,

c’ans es jois novels c’ades naix.

Puis van xantan  liridunvaix,

balan, notan autet e baix.

El meu cant, en Folc, punyeix,

amb la cara l’amorteix!

Una soga al coll mereix!

Ai quina joia!, quin engreix!;

em té content!, vestit!, em peix!,

i no són xufles de Rueix!,

és l’alegria que adés neix!

I van cantant liridunveix,

ballant, tocant, m’agrada el deix.

Dona, no·us cugetz qu’eu m’en laix

mentr’aia  una dent el caix.

Senyora:

Mai no veureu que em falli el bleix,

mentre em quedi cap dent al queix!

(trad. Salvador Giralt)