Som fills de la Naturalesa, ningú no se n'escapa, com aquests dos bessons que surten a la pel·lícula Alice in Wonderland de Tim Burton. I d'aquí ve que tots vosaltres sou els meus parents, i encara més, els meus germans, germans de mare. Ah, la família!
Aquesta cançó d'en Salvador Giralt va d'això precisament.
GERMÀ DE MARE
Aquesta feina en cadena,
vigilar que les mortadel·les
vagin seguint la passarel·la,
i entrin de dret a la cisalla
que les engrapa i les talla;
i consolar la que es desmaia
quan la senyora de la daia
a cau d’orella li diu: balla!
I la cisalla talla i talla!,
talla que talla la cisalla!
Aquesta feina en cadena
de ser pastor de mortadel·les,
em sembla molt que m’encadena.
—Sisplau, senyor, l'encarregat,
ara em trobo molt cansat;
me’n vaig a fora, a prendre l’aire;
ja tornaré, d’aquí no gaire!—.
I vet aquí l’encarregat,
el meu germà, germà de mare,
sobtadament molt alterat
(el mal xinat!):
—Què t’has pensat!
—sento que crida,
crispat, ofès fora de mida—;
t’he d’avisar cada
quart d’hora;
segueix així i aniràs
fora!
Vols que t’ho digui?:
no serveixes!
El que et paguem no
t’ho mereixes.
De la cadena, el trecatruc
es va empassant el teu lladruc.
I mentrestant les mortadel·les
van rossolant de la cadena:
i és que també volen sortir;
no els agrada el seu destí.
Germà de mare, quin patir!
I en una plaça de ciutat,
no fa pas gaire que he dinat,
trobo un banc buit i m’hi estiro,
tanco els ulls i res no miro,
seguint l’antiga tradició:
per bé pair, és condició
que faci figa l’atenció.
Però disfressat de policia
municipal, ai quin percal!,
—el meu germà, germà de mare
que et reconec perquè és de dia!—,
m’has despertat amb un sacseig
molt delicat, molt delicat...
Però com que jo em desperto poc,
i no et faig cas, que no em moc!,
potser per veure si riuria
m’has sacsejat amb alegria.
Dius que el banc no és per jeure;
i l’han posat només per seure?
Això que dius, costa de creure.
Deixa’m dormir; no hi ha ningú,
estem ben sols, el banc jo i tu;
vinga, un moment de bona vida!;
l’haver dinat ens hi convida.
Que fa molt lleig i és fastigós,
i que fa brut, i que fa gos,
i a més et sembla sospitós,
que pesi figues al carrer?
Germà, vols dir que et trobes bé?
I quan et dic que m’atabales,
no sé què et passa que t’embales:
no sé que dius —ups, miranius!—
de diligències i d’arxius...?
Germà de mare, el caganiu,
com t’has tornat d’esquerp i esquiu!
Ara, germà, quan discurseges,
és quan, de molt, més em mareges.
I és que dius coses increïbles
que fan que em saltin les neurones
en el meu cap, a moltes zones!:
aquí al costat, al parentals,
l’avorriment es fa mortal;
allà baix a l’occipital,
s’espesseeix, és terminal!;
i encara més en el frontal,
fatal, fatal, fatal, fatal!
—Aquest fill meu tan
informat
—deia la mare, la Natura—,
que de xerrar mai no
s’atura
i que emfatitza i
gesticula
com un possés; el meu
fill mític,
farà carrera de
polític!
Sobre el que cal i el que no cal,
tinc les idees molt confuses;
això dels dubtes, no els uses?
Sovint t’escolto impactat
pel teu aplom: és un parlar
que pesa més que el millor plom.
Parles de lleis i contra-lleis,
I decrets-llei, okei!, okei!;
inversions, distincions,
convencions on dius lliçons,
i últimament, l’economia
la toques molt, amb autoria...
Però quan constato els resultats
d’aquest viatge accelerat,
que això se’n va cap a l’ocàs,
saps?, ja no vull fer-te més cas;
perdo la fe, deixo de creure,
em torno escèptic, de mal veure...
Germà de mare, quin pessic,
com em fatiga el teu nyic-nyic!
