Això d'idealitzar la naturalesa, tal com avui dia fa gairebé tothom a les ciutats, a les ciutats i als pobles (menys els pagesos, però de pagesos en queden ben pocs), m'adono que ve de lluny.
Ens ho hem passat molt bé aquest hivern llegint Dafnis i Cloe. És una novel·la grega de cap al segle II, i és un exemple del que els estudiosos anomenen gènere pastoral. És que els protagonistes són pastors! Ara, quins pastors, i quin nivell, i quina sensibilitat! Molt delicat, molt bonic, i també molt divertit, com ja s'intueix veien aquest quadre de Nicolas-André Monsiau. Llegiu-ne un fragment:
Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien als prats, a les garrigues ressonaven els cants dels ocells. Com que l'esplendor del bon temps omplia tota la natura, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien: en sentir cantar els ocells, cantaven; en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors; es posaven les unes al pit i amb les altres teixien corones que portaven a les nimfes.
(trad. Jaume Berenguer Amenós i Francesc J. Cuartero)
