Simeó del desert i la Wendy

Ens ha visitat un autor que torna de fer un llarg peregrinatge per les editorials del país. Està una mica fatigat i l'acollim. Després de repetir moltes vegades que ja és hora que la seva Wendy surti al carrer, ens parla de Simeó del desert. Primer no entenem amb quina intenció, però després ens adonem que ho fa per preparar el terreny. Es veu que té una novel·la per publicar "Un dia en el país dels arbres nans", que segons ell és una bomba. Una bomba literària, s'entén. En un moment d'eufòria parafraseja Rimbaut d'Aurenga: "que mai ningú no ha vist fer res de semblant a home o a dona, en aquest segle ni en els altres del passat!".
-I la Wendy, qui és? -li preguntem.
La pregunta no li agrada. Pitjor, no li senta bé.
Però amb tot, després de dinar, obra el seu llibre i ens en llegeix algunes pàgines:

En Kiwi s’interessa per la realitat, i la realitat, pensa, no té res a veure amb els pensaments. Voldria submergir-s’hi, i si pogués..., ah, si sabés on es troba la porta que porta al món real!

Xiula una estona més. Pensava saltar de l’hamaca —ja fa estona que pensava saltar de l’hamaca i, segurament, ho farà aviat—, però abans treu del butxacó de la camisa una llibreteta que sempre porta amb ell i llegeix allò que va escriure ahir:

Tu que escrutes l’horitzó

—dels eremites, campió—,

Simeó,

bon amic, digues:

què veus, enfilat al mirador?

Aquests últims dies li ha vingut al cap, sovint, la figura de Simeó del desert, i en certa manera s'hi compara. Troba que hi ha un paral·lelisme complementari: ell a la seva hamaca i en Simeó al cim d'una columna, ell en una arbreda a la vora del riu i en Simeó parant el sol en el desert de Síria. Tan diferents i, en canvi, els dos buscant el mateix: l’inefable.

—Què deu veure el campió dels eremites del desert, des del cim del seu talaiot? —es pregunta—. Què podria veure, en Simeó, des de l’austeritat del seu balcó? Un oasi? La terrasseta d’un bar amb la seva carta de plats combinats? Patates fregides, ous ferrats, cansalada virada, una llonza...? A veure, alguna paraula que rimi amb llonza...:

Perquè ningú no badi o faci el ronsa,

el Demiürg estira i arronsa

l’enorme acordió de nyigui-nyogui

que fa, sovint, sovint, que tot es mogui.

—I què veu l’home de l’hamaca des de l’hamaca? Ah, això té una resposta més previsible:

Del càmping, les estaques.

 I també les fulles ballarines dels pollancres, i el verd atapeït de les molses, i el verd més enlairat, brillant, d’algunes heures; i el verd de l’herba, de les ortigues mat; i arbres i més arbres amb els seus troncs cruixidors, paral·lels, alineats..., perquè són arbres plantats. ¿I allà baix, al lluny, darrere els últims arbres, no hi ha, potser, l’hamaca d’un altre filòsof? Per què hauria de ser ell, l’únic filòsof de l’arbreda?

En Kiwi, a vegades, es deixa portar per l’espontaneïtat d’escriure alguna cosa suggeridora a la llibreta, alguna cosa que li agradi, i que no sempre és el primer que li passa pel cap. I ara és un d’aquests moments especials: se sent lleugerament inspirat. Treu la caputxeta del llapisset i escriu:

  La Francesca pren la fresca;

  fa dies que no tresca, la molt fresca!

  El meu amor, la meva bresca!

S'imagina una altra hamaca ben a prop de la seva, al seu costat, amb la Francesca, que pren la fresca amb ell... Ah, és en moments com aquest que decideix que ha d’anar a donar un tomb per la vila; a ensumar, a veure...

—Francesca, el meu amor de loin... —sospira—, dolça amiga de l’ànima!

I més avall torna a escriure:

  M’agraden aquests rombes

  que marquen pel teu cos boniques maques:

  lleugeres transparències de l’hamaca...

  Modistes!, per què abrigueu els cossos

  amb robes tan opaques?

—Ah, Francesca, mon amour! —torna a sospirar.

El balanceig de l'hamaca és una non-non suau i rítmica, i lenta. En Kiwi es dóna impuls, molt de tant en tant, només quan ja no es mou, amb l'ajuda d’una perxa: l'apunta en un arbre que li queda a prop. Amb les mans al clatell i els ulls entreoberts, es mira els peus, colrats pel sol i per la tinya, allà davant seu com la proa d'una góndola que navega en un estany vegetal, ple d'arbres. El balanceig és suau i lent; l'atmosfera del lloc és de molta calma. On deu ser aquell pardal elèctric que es gronxava a les branques? Torna a xiular la tonadeta: avui és un gran dia! Només les mosques i els mosquits desentonen, i els pensaments, que avui s’han despertat turbulents i massa capritxosos, excessius.

—Maleïdes mosques, fora! —de tant en tant les ha d'espantar. El molesten, l'enutgen.