Però també he sentit a dir:
-Vet aquí l'eloqüència: és laconic com una mala cosa, però quan la diu, l'encerta!
I encara en un registre ben diferent:
-Ah, quins temps més eloqüents estem vivint!
Què volen dir aquestes frases?
Eloqüència és una paraula ambígüa que em desconcerta i m'intriga. Obro el diccionari: "Facultat, art, d'ésser eloqüent" Mmm... Més avall: "Que té el talent de la paraula, que parla amb facilitat i eficàcia per a delectar, commoure, i esp. persuadir els oients". El meu desconcert no para de créixer.
I la veracitat, on queda? Vet aquí l'embull. L'eloqüencia sense veracitat cau en la sofística i no passa de ser un exercici de retòrica banal!
El filòsof Cal·lístenes, que va ser un temps conseller d'Alexandre -a la vegada que Anaxarc, el seu contrari-, era molt eloqüent, tal com ho descriu Plutarc a les Vides Paral·leles.
"Conten que un dia que hi havia molts convidats al sopar del rei, Cal·lístenes fou requerit a fer, la copa en mà, l'elogi dels macedonis, i parlà sobre el tema amb una tal abundància, que tothom, aixecant-se, picaven de mans i tiraven les corones damunt d'ell; però Alexandre digué que, segons Eurípedes, quan es pren per al seus discursos
"un bell punt de partida, costa poc parlar bé".
"Però ara mostra'ns, afegí, el poder de la teva paraula, acusant els macedonis, a fi que esdevinguin millors, sabent per on pequen.
Aleshores Cal·lístenes, cantant la palinòdia, girà el seu discurs, digué lliurament moltes coses contra els macedonis i, després de fer veure com les dissensions gregues havien tingut la culpa de l'engrandiment i la puixança de Filip, afegí:
"Però en la discòrdia, fins el més vil obté honor"
Aquestes paraules ompliren els macedonis d'un odi amarg i profund, i el mateix Alexandre va dir que Cal·lígenes havia donat mostra, no del seu talent, sinó de la seva mala voluntat contra els macedonis."
L'eloqüència se li va girar en contra, i per culpa d'Alexandre, tingué una mala fi. És per això que he titulat aquest escrit: el cas de Cal·lístenes i els perills de l'eloqüència. Ja Aristòtil havia dit d'ell que era home de poderosa i noble eloqüència, però no tenia sentit comú.
"Quant a la seva mort, diuen uns que fou penjat per ordre d'Alexandre, d'altres, que,engrillonat a la presó, morí de malaltia; segons Cares, després de la seva arrestació el tingueren engrillonat durant set mesos, a fi de judicar-lo en ple consell, en presència d'Aristòtil; però cap als dies en què Alexandre va ésser ferit a l'Índia, morí d'obesitat i de la malaltia dels polls."
(Fundació Bernat Metge. Traducció: ?)
