Aquest any el bon temps està arribant abans d'hora i ja hem pogut sentir el raucar de les granotes. Això ens ha portat a llegir Liliana, d'Apel·les Mestres, on Puck, el gnom, ensenya les granotes -"el viscós orfeó de caps aplanats"- a cantar una cançó d'amor.
Però sobre tot ens hem centrat en "Les granotes" d'Aristòfanes, on apareix un cor de granotes ni més ni menys que a la fúnebre Estígia. És clar, ens ha sobtat d'allò més.
Portem molts dies llegint i rellegint aquesta comèdia. Primer hi ha una baixada a l'infern que ens recorda molt "els pastorets". Els protagonistes, Dionís i Xàntias -el seu esclau-, semblen una parella de pallassos. Dionís seria el savi; Xàntias, l'August. En el món ja no hi ha cap poeta digne d'aquest nom, i Dionís té la pensada de baixar a l'Hades a buscar-ne algun que sigui prou bo.
El tros que segueix és el pas de l'Estígia; Dionís amb la barca de Caront, l'altre a peu i corrent per la riba.
Comparar Apel·les Mestres amb Aristòfanes, és com comparar un ou amb una castanya. L'ou seria l'Apel·les, la castanya Aristòfanes. Que les granotes se'n surtin, amb registres tan diferenciats, diu molt a favor d'elles. Interpreten molt bé.
En el primer cas la cançó és molt romàntica i fina (Puck, que dirigeix el cor de les granotes, és un gnom enamorat!).
"Salve! Salve!! Salve, Liliana!
Salve, Liliana, que és gràcia y bellesa,
y és llum
y alegría,
perfum
y armonia.
Salve! Salve! Salve, Liliana !"
En el cas d'Aristòfanes, no hi ha gens de romanticisme, i tot plegat és bastant grotesc.
DIONÍS- Té, aquí en venen uns que porten un mort. (Entren dos homes portant un mort.) Ep, tu, el mort, sí, sí, a tu et dic! ¿Que podries portar uns paquetets a l'Hades, bon home?
MORT- ¿Quants?
DIONÍS- Aquests.
MORT- Dóna'm dues dracmes i te'ls porto.
DIONÍS- Apa aquí! Menys, home, menys.
MORT- (Als qui el porten.) Anem, nois, seguim endavant.
DIONÍS- Espera, home, a veure si ens podem entendre.
MORT- Si no afluixes dues dracmes, no cal que t'hi escarrassis.
DIONÍS- Té, pren-ne una i mitja.
MORT- Abans ressucito! (Mutis.)
XÀNTIAS- Ves quins fums el maleït! A fer punyetes! Anem, ja els portaré jo...
DIONÍS- Bon noi, molt generós de la teva part! Au, anem cap a la barca. (Davant d'ells apareix la barca de Caront.)
CARONT- Oop, rems amunt!
DIONÍS- Què és això?
XÀNTIAS- ¿Això? Per Zeus! És el llac que ens deia Hèracles. Hi veig la barca i tot.
DIONÍS- És clar, per Posidó! I aquest és Caront... Salut, Caront! Salut, Caront! Salut, Caront!
CARONT- Passatgers per al Repòs de Patiments i Maldecaps! A la plana de l'Oblit! Al Velló de l'Ase o al país dels cerberis! Tots els qui han d'anar al Past dels Corbs i a Tènaros.
DIONÍS- Jo.
CARONT- Doncs puja de pressa.
DIONÍS- ¿On dius que vas?
CARONT- Als Corbs!
DIONÍS- ¿De debò?
CARONT- Sí, per Zeus!, especial per a tu. Vinga, puja.
DIONÍS- (A Xàntias.) Vine aquí, noi!
CARONT- Ah, no, d'esclaus no en porto, tret que hagin lluitat a la batalla naval a vida o mort.
XÀNTIAS- Per Zeus!, jo no hi vaig ser. Resulta que patia dels ulls.
CARONT- Ah, donc, et toca córrer al voltant del llac.
XÀNTIAS- ¿I on us espero?
CARONT- Al costat del Roc de la Seca, que domina el Repòs.
DIONÍS- (A Xàntias.) ¿Ho has entès?
XÀNTIAS- Perfectament. (A part.) Ai, pobre de mi! ¿Amb què m'he topat, jo, aquest matí, sortint de casa? (Mutis.)
CARONT- (A Dionís que ha pujat a la barca.) Seu al rem. Si algú més vol embarcar, que s'afanyi! (A Dionís) Ep, tu, ¿què fas?
DIONÍS- ¿Com que què faig? Seure sobre el rem, com tu m'has dit.
CARONT- Seu aquí, panxut, al costat del rem!
DIONÍS- Té, ja hi sec.
CARONT- Ara esten els braços endavant, apa, estira'ls.
DIONÍS- Fet.
CARONT- Prou de bajanades, fes el favor: planta bé els peus i boga amb ganes.
DIONÍS- Però ¿com vols que me'n surti de bogar, inexpert com sóc, que de mariner no en tinc ni un pèl i a Salamina no hi vaig ser?
CARONT- Molt fàcilment, perquè així que clavis el rem, sentiràs cants molt bonics.
DIONÍS- ¿Cants? ¿De qui?
CARONT- De les granotes-cigne, una meravella.
DIONÍS- Bé, doncs, marca el ritme.
CARONT- Oop op! Oop op!
(Entra el cor de granotes)
COR DE GRANOTES
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
Oh granotes, criatures
de les fonts i les llacunes!
Entonem el so de flautes
el meu cant de dolça veu.
Coax, coax!
Aquell cant que corejàvem
a la Festa de les Olles,
en honor del nat a Nisa,
de Dionís, el fill de Zeus,
quan, en colles ja ben trompes,
la gentada feia cap
al temple sagrat de Limnes.
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
A mi, però , ja em comença
a fer mal, coax, coax, el cul.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Tant us fa, segur, a vosaltres!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Així amb el coax reventéssiu,
car no hi ha res més que coax!
COR DE GRANOTES-
Amb raó, tros de manefla,
perquè a mi sempre m'estimen
les Muses de bella lira;
també Pan, potes de cabra,
que jugant, toca la flauta;
s'afegeix Apol·lo al goig
per la canya que conreo
sota l'aigua dels estanys,
de la lira ferm suport!
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Se m'han fet, a mi, butllofes;
tinc d'estona el cul suat:
que, si em torno a doblegar,
sentireu la seva veu.
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Ja n'hi ha prou, estirp melòmana!
COR DE GRANOTES-
Amb més força cantarem!
Com quan, els radiants dies,
per canyes i joncs botàvem,
divertint-nos d'allò més,
entre cants i cabussons!
O, evitant xafecs de Zeus,
al fons de l'aigua cantàvem,
tot dansant, una cançó
ben variada i bombollant!
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Es fa un pet.) Vet aquí una altra bombolla!
COR DE GRANOTES-
Oh! Això és intolerable!
DIONÍS-
És molt més intolerable
rebentar de tant vogar!
COR DE GRANOTES-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
DIONÍS-
Gemegueu: tant se me'n fot!
COR DE GRANOTES-
Tot el dia raucarem
mentre pugui nostra gorja.
DIONÍS-
Bre-que-que-quex coax coax coax!
En això no em guanyareu!
COR DE GRANOTES-
A nosaltres tu tampoc!
DIONÍS-
Ni vosaltres a mi, mai!
Que raucaré i raucaré,
ni que calgui tot el dia,
fins que us hagi derrotat
en el vostre mateix coax.
Bre-que-que-quex coax coax coax!
(Les granotes callen.)
Ja ho sabia, jo, que us el faria empassar, el vostre coax!
(trad. Cristian Carandell. Adesiara)
