Aquest no és pas un poema primaveral, ni tan sols de final d'hivern. Edgar Allan Poe ens té esporuguits. El Lletraferit se l'està aprenent de memòria per recitar-lo no sé a on, i fa pràctiques amb nosaltres. Cada dia, entrada la nit, ens els recita. Li hem hagut de dir que prou; que sisplau, que no. L'Aparici té insomni, a la Rita l'hem d'acompanyar fins al portal de casa seva, les Tres diuen que han perdut la gana, que tremolen, que tenen fred, que no saben què tenen... Però el Lletraferit insisteix, diu que necessita practicar, que si no l'escoltem és perquè no som uns bons amics. Uf! No anem bé.
Transcric la traducció que en va fer en X. Benguerel.
El Corb
Temps ha, en una
nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text
insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i,
somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la
porta del meu isolat recés.
“Serà algú —vaig
dir— que truca al portal del meu recés,
tan
sols això i no res més.
Ah, tot en mi prou
remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue
espectre semblava que el sòl perfés.
Trigava a venir
l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort
Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que
anomenen pel nom els àngels només,
i
aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir
de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo
sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me
tot d’una repetint: “Potser és alguna
visita poc oportuna
que vol entrar al meu recés,
algú que suplica
entrada al portal del meu recés;
això
deu ser i no res més.”
Quiti de dubtes i
alarma, llavors el cor se’m desarma.
“Dama o senyor
—vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no
distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el
truc que oïa, al portal del meu recés.”
Això dit, obro la
porta de bat a bat perquè entrés;
tan
sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a
distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que
l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma
obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro,
i és només
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco
només.
Simplement
això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit
en brasa,
I, al cap de poc, algú truca, més fort, com si
ja es frisés.
“Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma
finestra closa;
caldrà esbrinar què és proposa, saber aquest
misteri, què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber
aquest misteri què és;
era
el vent i no res més!”
Obro de sobte, i avança gronxant-se i
esbategant-se,
un Corb superb dels sant dies d’antany. Com si
no em veiés,
no feu cap lleu reverència, ni el deturà ma
presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del
meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del
meu recés;
va
asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist
estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i
austers:
“No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a
la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I
quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu
noble nom, quin és?”
Va
respondre el Corb: “Mai més.”
M’admirà en extrem la feta que aquella au tan
estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan
planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai
honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del
seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal
del seu recés,
amb
un nom tal com “Mai més.”
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust,
no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es
corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo
amb veu defallida
vaig dir: “Emprendrà la partida com d’altres
amics adés;
ell demà prendrà volada com els meus somnis
adés.”
Llavors
va dir el Corb: “Mai més.”
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: “El que expressa deu ésser tan sols
arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre
mai el rastre
fins
que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin només,
cants de llòbrega esperança, el meu recople
només
de
“Mai més, mai més, mai més”
Del meu trist estil de viure encara arrencà un
somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu
mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb
fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell
Corb expressés,
desairós i abominable, què fora allò que
expressés
amb
tant de grallar “Mai més.”
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no
adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu
pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la
cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu
àvid bes,
i que Ella
—coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no
podrà estrènyer mai més.
Crec que va espesseir-se l’aire, que uns
àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
“Miser —crido—, Déu t’envia, valent-se
d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—; beu, oh beu el
nepentés!”
Va
respondre el Corb: “Mai més,”
“Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o
diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui
et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta,
encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro,
és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és
cert, digues, ho és?”
Va
respondre el Corb: “Mai més.”
“Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell
com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel
nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra
vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu
només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu
només!”
Va
respondre el Corb: “Mai més.”
“Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens
deslligui!”,
vaig vociferar: “L’oratge espera el teu fosc
regrés!
No deixis cap ploma en gatge pel teu enganyós
llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del
meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust
del meu recés!”
Va respondre el
Corb: “Mai més.”
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu
encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal
del meu recés;
veig als seus ulls l’aparença d’un diable en
somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara
i adés,
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara
i adés,
no
es podrà aixecar mai més!
(trad. X. Benguerel)
