La tardor és l'època de l'any més adequada per aplicar-se a la lectura, i aquesta tardor del 2020 encara bastant més. Aquest llibre, Gobseck, petit fragment de la Comèdia Humana, és una gran meravella. Retratar una vida humana, sobretot la seva segona meitat, o la seva darrera part, sempre fa molt d'efecte, perquè ens posa de cara a allò que haurem de viure irremissiblement algun dia: el final de la partida. Balzac entra a l'ànima d'un usurer de soca-rel, Gobseck, un holandès que és l'amo de les intrigues econòmiques d'un París on l'aristocràcia ja és una classe encara adinerada però molt decadent. Balzac escriu amb la precisió d'un matemàtic. Estem molt impressionats. Veieu la descripció que fa de l'usurer:
He de començar parlant-vos d'un personatge que no podeu conèixer. Es tracta d'un usurer. Imagineu-vos una cara pàl·lida i lívida, i demano permís al'Acadèmia per dir-ne faç lunar, perquè era com de plata sobredaurada però que hagués perdut la capa d'or. Els cabells del meu usurer eren llisos, ben pentinats, i d'un gris cendrós. Les faccions del rostre, impassible com el de Talleyrand, semblava com si les hi haguessin foses en bronze. Els ulls, petits, grocs com els d'una fagina, gairebé no tenien pestanyes i defugien la llum, de la qual els protegia la visera d'una vella gorra. El seu nas punxegut era tan afilat, a la punta, que l'haurieu comparat amb un filaberquí. Tenia els llavis prims dels alquimistes i dels vellets dels quadres de Rembrandt o de Metsu. Parlava fluix, amb un to suau, i no s'enrabiava mai. La seva edat era un problema: no es podia saber si eravell abans d'hora o si s'havia administrat la juventut de manera que el servís per sempre. A la seva cambra tot era net i gastat, i semblava, des del tapet verd de l'escriptori fins a l'estora del llit, el santuari gèlid d'una tieta fadrina que es passés el dia traient la pols dels mobles. A l'hivern, els tions de la llar de foc, sempre enterrats sota un munt de cendres, fumejaven sense cremar. Tots els seus actes, des de l'hora de llevar-se fins als atacs de tos del vespre, sempre estaven supeditats a la regularitat d'un rellotge. En certa manera, el son donavacorda a un home-model. Com quan toqueu una panerola que camina per sobre un paper, que s'atura i fa el mort, doncs aquell home mentre enraonava s'interrompia de la mateixa manera si passava un carruatge i callava per no forçar la veu. Imitant Fontanelle, economitzava el moviment vital, i concentrava tots els sentiments humans en el jo. Així la seva vida s'escolava sense fer més soroll que la sorra d'un rellotge antic. De vegades les seves víctimes cridaven molt, s'enrabiaven, i acte seguit es feia un gran silenci, com en una cuina quan es mata un ànec. (Gobseck L'usurer, d'Honoré de Balzac. Quid Pro Quo Edicions. Trad. Marta Marfany Simó
L ilustració és un gravat de Rembrandt. Jan Wtenbogaert De van Rijn
