"No puc tornar a llegir els meus llibres perquè em fereixen de veritat, o potser perquè m'assemblo massa a la meva escriptura seca, negativa, sense esperança".
Si llegiu Claus i Lucas (trad. Sergi Pàmies, editada fa un parell d'anys per Amsterdam Llibres), entendreu les paraules de l'autora.
Agota Kristof va néixer a Hongria l'any 1935. Visqué l'ocupació nazi al llarg de la segona guerra mundial (que va provocar la deportació i extermini de 500000 jueus en una població d'uns nou milions d'habitants), i l'any 1956, fugint dels soviètics, es va exiliar a Suiza, on va començar a escriure en francès. Claus i Lucas agrupa tres llibres de l'autora: el Gran quadern (1986), La prova (1990), i La tercera mentida (1992). Veiem que són llibres publicats quan ella tenia més de 50 anys.
Agota Kristof diu que la seva escriptura és seca, negativa i sense esperança. Absolutament d'acord. Una baixada en profunditat a la part més fosca de l'ànima humana. Un exercici malaltís -per la insensibilitat dels personatges, la seva falta d'humanitat, la crueltat que respira tot plegat, la sorna, el cinisme, el menyspreu-, en els límits de la literatura, i també un gran experiment. En aquest sentit, una dels aspectes que sobta més el lector, és que la narració se situa en un rigorós present -absolutament, des del començament al final; només hi ha la seqüència descarnada dels fets-. No conec cap altra novel·la que aconsegueixi reeixir en unes condicions tan extremes; escriu com si no sabés escriure. En aquest cas -segurament per la sequedat dels llenguatge i el seu esquematisme, i també perquè hi ha tants diàlegs que l'acosten a un guió cinematogràfic- no només funciona molt bé, si no que diria que és una de les claus de la novel·la i la seva contundència.
Aquí teniu una petita mostra, un dels capítols del "Gran quadern":
LA NOSTRA MARE
Som al jardí. Un jeep militar s'atura davant de casa. La nostra Mare baixa, seguida d'un oficial estranger. Gairebé corrents, travessen el jardí: La nostra Mare té un bebè als braços. Ens veu i crida:
-Veniu! Veniu ràpid al jeep. Ens n'anem. Afanyeu-vos. Deixeu les vostres coses i veniu!
Preguntem:
-De qui és el bebè?
Ella diu:
-És la vostra germaneta. Veniu! No podem perdre el temps.
Preguntem:
-On anem?
-A l'altre país. Prou de preguntar, veniu!
Diem:
-No volem anar-hi. Volem quedar-nos aquí.
La nostra Mare diu:
-Hi he d'anar per força. I vosaltres vindreu amb mi.
-No, ens quedarem aquí.
L'Àvia surt de casa. Diu a la nostra Mare:
-Què fas aquí? Què tens als braços?
La nostra mare diu:
-He vingut a buscar els meus fills. Us enviaré diners, mare.
L'Àvia diu:
-No vull els teus diners. I no et tornaré els nens.
La nostra Mare demana a l'oficial que se'ns emporti per la força. Ràpidament, ens enfilem a les golfes per la corda. L'oficial intenta agafar-nos però li clavem puntades de peu a la cara. L'oficial renega. Pugem la corda.
L'Àvia diu:
-Veus? No volen anar amb tu.
La nostra mare crida molt fort:
-Us ordeno de baixar immediatament!
L'Àvia diu:
-No obeeixen mai les ordres.
La nostra Mare es posa a plorar:
-Veniu, estimats. No me'n puc anar sense vosaltres.
L'Àvia diu:
-No en tens prou amb el teu bastard estranger?
Diem:
-Aquí estem bé, Mare. Marxi tranquil·lament. Estem molt bé a casa de l'Àvia.
Se senten els trets dels canons i les metralladores. L'oficial agafa la nostra mare per les espatlles i l'empeny cap al cotxe. Però la Mare se'n desfà.
-Són els meus fills, els vull! Els estimo!
L'Àvia diu:
-Jo els necessito. Sóc vella. Tu encara en pots fer d'altres. Aquí en tens la prova.
La nostra Mare diu:
-Li ho prego, no els retingui.
L'Àvia diu:
-No els retinc pas. Vinga, nois, baixeu immediatament i aneu-vos-en amb la vostra mare.
Diem:
-No volem marxar. Volem quedar-nos amb vostè, Àvia.
L'oficial agafa la nostra Mare en braços, però ella l'empeny. L'oficial seu al jeep, i engega el motor. En aquest precís instant es produeix una explosió al jardí. Acte seguit, veiem la nostra Mare a terra. L'oficial corre cap a ella. L'Àvia ens vol separar. Diu:
-No mireu. Entreu a casa!
L'oficial renega, corre cap al jeep i surt disparat. Mirem la nostra Mare. Els budells li surten del ventre. Està absolutament roja. El bebè també. El cap de la nostra Mare penja del forat que ha fet l'obús. Els seus ulls encara estan xops de llàgrimes.
L'Àvia diu:
-Aneu a buscar la fanga!
Posem una manta al fons del forat, hi estirem la nostra mare. El bebè continua agafat al pit. Els tapem amb una altra manta, i omplim el forat.
Quan la nostra cosina torna de la ciutat, pregunta:
-Ha passat alguna cosa?
Diem:
-Sí, un obús ha fet un forat al jardí.
(Claus i Lucas, Agota Kristof. Amsterdam Llibres. Trd. Sergi Pàmies)
