Quan tenia 16 anys, vaig llegir un llibre que
em va impressionar molt, i aquests dies, 50 anys després l’he tornat a llegir. Que bo! És
d’aquells llibres que guanyen amb el pas del temps. Em refereixo a “Les meves
muntanyes” de Walter Bonatti. I és tan bo perquè està amarat de la seva passió,
de la seva ànima. I perquè està fonamentat en la veritat. En aquest llibre,
Bonatti descriu, a manera de crònica, les principals escalades de la seva vida:
sobretot als Alps, però també al K-2 i el GasherbrumIV, i a les serralades de
la Patagònia. I m’adono de fins a quin punt el nostre ofici d’escriure, es ben
semblant al seu d’escalar muntanyes. Els seus perills i dificultats, les
llargues aproximacions nocturnes per les geleres —els ponts de neu, les esquerdes,
els seracs, les allaus—, les dificultats de la via, la seva incertesa, fins i
tot la possibilitat que siguin humanament irrealitzables, els vivacs penjats a la paret, la
dependència del temps i dels elements, els fracassos constants, i, alguna
vegada també, la victòria, la victòria confortable i rutilant..., no és, tot això, escriptors!, també, el nostre dia a dia? El
novel·lista, tal com jo l’entenc, i l’escalador, tal com l’entén Bonatti, són el mateix fenomen, la mateixa mena de cosa; no és
que transitin vies paral·leles, són el mateix. Juguen partides a tot o res: dificultat extrema. Llegiu aquest llibre! Busqueu-lo, disfruteu-lo.
“Mentre la por alterna amb l’esperança i el record amb la pena, la gelor va paralitzant-nos els membres, somoguts a intervals per llargues esgarrifances. Ens estrenyem l’un contra l’altre, procurant de limitar al màxim el contacte amb el glaç que ens envolta. Nombroses vegades m’adono que una extremitat del cos perd la seva sensibilitat; llavors, vencent l’aclaparament que em domina, lluito per tots els mitjans per tal de reaccionar. Sovint no n’hi ha prou amb el moviments ni amb els massatges, i aleshores prenc el piolet i vaig picant contínuament sobre l’indret on la gelor s’ha infiltrat. Aquest mètode resulta molt eficaç, no sols per a reactivar la circulació de la sang, sinó perquè elimina també el dubte d’estar delirant per manca d’oxigen.
Sobtadament ens colpeja la cara, com una bufetada, la primera ràfega de vent i neu. Després en segueix una altra, i una altra encara. En poca estona, la borrasca ens embolcalla completament, amb uns remolins tan violents i salvatges que fan penetrar pols glaçada per tot arreu, sigui per sobre, sigui per sota els vestits. Aviat no ens resta ni tan sols el recurs de gemegar per a apaivagar la nostra tortura; amb prou feines si amb les mans podem protegir-nos nas i boca per a no asfixiar-nos, mentre els ulls ens queden gairebé tapats. Com naufrags en un mar tempestuós, ens aferrem amb totes les energies a la vida, per a no ésser anorreats. La lluita esdevé cada vegada més desesperada i desigual; ja no sabem si lluitem per viure o bé perquè continuem vivint”.
Les meves Muntanyes, Walter Bonatti. Trad: Octavi Teixidor. Ed. Bruguera.1965
K2: els últims campaments.
